La commemoració dijous passat dels 50 anys de la mort del dictador, del “podrit botxí”, de “sa excremència” -per servir algun dels epítets que Joan Brossa li va dedicar al seu famós poema “Final!”-, per molt que es dissimuli, és plena d’opacitat.
Com era esperable i desitjable, s’han destacat els trets més nefastos d’una dictadura llarga i cruel i, és clar, sobretot n’han parlat els testimonis que el van combatre -tot s’ha de dir- amb més aviat poca fortuna. El dictador va morir matant i al llit. Ja se sap, la memòria és una reinterpretació del passat i s’acaba acomodant a allò que ens agradaria que hagués estat, si cal, passant per sobre dels mateixos fets. Però -tampoc no és que no ho hagi dit ningú-, tants anys de dictadura, és a dir, de repressió i de por, van fer malvestats en les consciències ciutadanes. I per feblesa, amb cinisme o simplement per resignació, el cas és que va existir, i de manera molt majoritària, allò que se’n deia un “franquisme sociològic” acomodatiu.
Sí: després resulta que tothom havia corregut davant de la policia, dels “grisos”, i que tothom va obrir una ampolla de xampany -llavors encara en dèiem xampany- el dia que va morir. Però aquell 22 de novembre, a les cues per acomiadar-lo encara hi va haver més gent que no pas ampolles es van obrir. És clar que dir que la por i la repressió fan malvestats no cal pas que ho recordi ara. Només cal veure on ha anat a parar tot aquell independentisme conscient i mobilitzat i on és ara la majoria: una altra vegada refugiada sota el mantell confortable d’un autonomisme sociològic que, si ara mateix n’hagués de fer algun pronòstic, diria que si mor, també serà matant i al llit.
Per exemple, poc èmfasi s’ha posat en el franquisme profund de la base de l’actual monarquia, no ja perquè l’emèrit en va ser directament investit, sinó perquè la segona generació n’ha heretat l’esperit autoritari, més descaradament que el -se suposa- progenitor. La monarquia espanyola és, agradi o no, la més clara demostració de la continuïtat del règim autoritari, ni que ara sembli que es vol espolsar les puces de sobre. Vull dir, sobre els catalans. Tampoc no s’ha dit prou que la continuïtat del règim autoritari està arrelada i garantida per una part del sistema judicial, uns hereus d’ideologia i sovint, fins i tot de sang... no només pel llinatge.
El règim franquista va tenir molts còmplices que el van sobreviure, i ha tingut hereus en els qui n’han banalitzat la maldat embolicant-la audaçment amb uns canvis socials i econòmics que, simplement, van esdevenir perquè el món canviava i era impossible no quedar-ne contaminat. I, tanmateix, el retard en tot allò que hauria pogut ser una Catalunya emancipada, en el camp econòmic, però també cultural, científic o lingüístic, encara ara l’arrosseguem i ens en ressentim. Si Espanya s’agradava poc o molt amb aquell règim, no m’hi posaré pas. Si van preferir amagar el paper de l’Exèrcit en la redacció de la Constitució, reunits a la sala del costat on s’escrivia; si periodistes notoris van decidir inventar una Transició per emmascarar-ne la continuïtat, o si encara ara hi ha líders i lideresses reaccionàries que en minimitzen la maldat, ja s’ho faran, i que siguin ells qui, quan vulguin, els passin comptes.
Però els catalans, a la dictadura que vam patir per partida doble, no li hauríem de perdonar res. I molt particularment, no li hauríem de perdonar que, també aquí, s’estengués aquell franquisme sociològic, esporuguit i cínic, que ens va omplir de misèria tot fent-nos miserables. A mi m’agradaria que se sabés més i millor, amb una bona reinterpretació dels temps, els llocs i la gent on va deixar senyal. Però no enretirant-los o emblanquinant-los, com qui posa calç viva damunt d’un cadàver per fer-lo desaparèixer. Al contrari: sense ànim de revenja, sinó amb voluntat de comprensió del mal que fa l’autoritarisme. Perquè la por i la repressió no és només una cosa “d’antes”, sinó per ajudar-nos a entendre com ens afecta a nosaltres ara mateix.