Densificar o dispersar? (Terrassa en context)

En el debat actual sobre el problema de l’habitatge i on situar-lo, sembla que la idea de densificar qualla com el gran objectiu i la gran solució. 

Tanmateix, no ens imaginem que unes remuntes, com va fer Porcioles a l’eixample de Barcelona, permetin gaire marge davant l’enormitat d’allò que ens cal. Densificar també es pot entendre com créixer en les ciutats existents i, en particular, en les de l’àrea i regió metropolitana, on el problema es mostra més cru. Podem començar, podem mirar-nos l’evolució del darrer quart de segle, per veure cap a on han apuntat les tendències espontànies, ja que no podem parlar de cap manera que hi hagi hagut planificació en la distribució de la població.  

Les dades el quadre ens diuen que dels 947 municipis de Catalunya, una cinquantena (51) que han superat enguany els 25 000 habitants. Aquests municipis han passat de contenir el 71 al 66% del conjunt de la població, per la qual cosa, la resta, els 896 municipis menors, han passat del 29 al 34% del conjunt català. En síntesi, han crescut relativament més les poblacions menors que les majors i sabem que les majors es concentren sobretot a la proximitat de Barcelona. El ritme de creixement ha estat del 122% en les poblacions majors, per un 151% en les menors, de forma que les xifres en valor absolut han estat molt coincidents, gairebé meitat per meitat (51% a les majors, 49% a les menors). Ens hem densificat? -doncs, no, perquè, ras i curt, han empatat les tendències de la concentració i les de la dispersió. Aquest balanç hauria de fer-nos replantejar moltes de les intuïcions en les quals ens movem. És més, d’ara endavant, les diferències incrementaran aquesta situació, perquè els marges de creixement es concentraran encara més en els municipis menors.

Val la pena mirar alguns casos concrets. Per exemple, quins municipis han crescut relativament més?, han estat: Lloret de Mar (194%), que quasi ha doblat, seguit de Cambrils (177%), Sant Cugat del Vallès (175%) -una extensió de Pedralbes-, el Vendrell, (173%), Sitges (161%), Vic (154%) i Salt (154%). La resta de municipis han crescut menys de la meitat, el que ja eren feia un quart de segle. Comptem 4 municipis de costa en els 7 referits, potser per segona residència, esdevinguda primera, 1 sol municipi metropolità i 2 de llunyans.

Entre els municipis que han crescut entre un 30 i un 50% més, trobem 13 municipis i només 5 són metropolitans (Castelldefels, Rubí, Molins de Rei, Terrassa i Montcada i Reixac), mentre que a la resta hi consten 3 de mar (Pineda de Mar, Blanes i Vilanova i a Geltrú), i uns altres són capitals distants (Girona, Figueres, Sant Pere de Ribes -veí de Vilanova-, Olot, i Vilafranca del Penedès). El gruix de la dinàmica que ens apareix és una realitat d’escala catalana, gens de caràcter exclusivament metropolità. Se’ns pot dir que són xifres relatives i que els valors absoluts apunten altres realitats. Mirem-ho. Cert que Barcelona continua essent la reina del creixement, destacant amb 207 000 nous residents en el quart de segle, però la seva realitat queda empatada amb les cinc ciutats següents, que en sumen 223 000, i són Terrassa, l’Hospitalet, Sant Cugat, Sabadell i Lleida. Constatem que Terrassa, més enllà de Barcelona, ha estat el municipi amb creixement absolut més alt, en més de la quarta part del que ha fet Barcelona en aquests vint-i-cinc anys. Tot un rècord, quasi 58 000 habitants més.

Podem dir que a Barcelona se li acaben les piles, com al propi conjunt metropolita, perquè, en l’ordre de magnitud absoluta, els municipis que segueixen per ordre són: Girona, Tarragona, Mataró, Castelldefels, Rubí, Reus, Badalona i Lloret de Mar, amb una majoria clara que ja no són regió de Barcelona. Tots aquests municipis han crescut per sobre dels 20 000 habitants en aquest període. A dècades vista, la realitat apareix molt dinàmica i mòbil i no es pot plantejar l’escenari que es va dissenyar als plans territorials, amb un creixement més circumscrit a només algunes ciutats catalanes: per exemple, a Igualada, Manresa i Vic, quan la complexitat del país s’ha revelat més elevada i fluida. A Barcelona se li acaben les piles però també a les grans ciutats, com és el cas Terrassa i Sabadell, i ja no diguem a l’Hospitalet i Badalona, com tampoc cap de les capitals provincials. D’ara endavant, el creixement serà més dispers encara i poder-lo planificar i servir, per exemple, amb Rodalies, demana un coneixement detallat de la seva evolució, cosa que en manca del tot. I el debat és residencial, d’habitatge, però també hauria de ser d’activitat. Barcelona no pot ser el gran forat negre del dèficit d’habitatge i, simultàniament, el sol de la gran concentració de llocs de treball. Un fet que toca novament a Terrassa i a tota la regió, amb la pèrdua de pes en ocupació.