“Jo controlo”, una cita erròniament utilitzada en molts contextos quan es posa en qüestió la capacitat d’algú per a desenvolupar alguna acció. És, entre d’altres, una resposta, un recurs recurrent entre els joves a l’hora d’enfrontar-se a qualsevol dubte, i alhora, ha estat també una de les frases més repetides aquest dimecres a la tradicional jornada “Abraça’t a la vida”, que organitzava la Unitat de Relacions i Mediació amb la Comunitat (URMEC) de la Policia Municipal de Terrassa per sensibilitzar l’alumnat de secundària sobre seguretat viària.
Al llarg del matí, els estudiants egarencs s’han sotmès a l’emoció i la duresa de les històries de cinc testimonis directes de traumes relacionats amb accidents de trànsit, des de diferents punts de vista. Abans, però, el primer “jo controlo” del dia, ficcionat per vuit joves actors. Després de sortir de festa, beure més copes del compte i agafar el cotxe, tot i les diverses advertències dels seus companys, un jove de 18 anys mor en un accident de cotxe, amb la seva parella veient-ho tot en primera persona. No controlava, no.
Les primeres experiències reals han vingut de part dels professionals, tots ells visiblement afectats, tot i que les vivències fossin ja molt llunyanes en el temps. Des del SEM, l’Antonio Jiménez rememorava el cas d’un jove de 16 anys mort al voral de la carretera, amb sospites d’haver ingerit alcohol. “Era un treballador d’un obrador, enlloc, i només tornava cap a casa de matinada, caminant”. Va ser el conductor, qui es va donar a la fuga, qui no controlava, en aquest cas.
Els bombers també ho pateixen. Així ho ha demostrat en Sergi Avero, recordant un dels accidents més greus que ha viscut. Ell no es cansa de dir-li als seus fills que “si m’estimeu, no begueu quan hagueu de conduir”, després d'aquella desgràcia. Un xoc frontal d’un turisme amb un camió, de matinada. “Només podia distingir dues persones al davant del cotxe. Mai oblidaré les cares de les dues del darrere. Eren mortes”. En Marc, el conductor, sis mesos després, va agrair-li la feina per a salvar-li la vida, mentre deia que “mai es perdonaria la vida per aquells dos cubates que es va prendre de més”. No controlava, i no va tenir reflexes per a esquivar el camió.
La policia es manté sempre amb cap fred i nervis d’acer durant aquests casos, però no per manca d’humanitat. La Judit, per exemple, recorda amb duresa un accident a un pont, amb un cotxe dins el riu Llobregat. “Vam trobar l’acompanyant, al seient lligada, ja ofegada. El conductor, va sortir despedit 25 metres més enllà”. La causa era evident: pluja, el velocímetre a 120 en un pont de 80, i alcohol en sang. No controlava, tampoc. La imatge era esquinçadora, però el traumàtic, per a la Judit, era el següent pas: “El pitjor de la nostra feina és haver d’anar a casa dels pares d’una criatura, a dir-los que el seu fill s’ha quedat a la carretera”.
No parava de repetir-me: “La meva filla no pot morir, la meva filla no pot morir”
Què podien ser més durs que els testimonis professionals? Doncs el d’un pare, i la mateixa persona que va patir un accident. En Sergi va rebre una trucada de matinada, alertant d’un incident en motocicleta. “No em deien com estava l’Anna, només que m’afanyés a venir a Vall d’Hebron”. El camí fins a l’hospital va ser etern: “No parava de repetir-me que ‘la meva filla no pot morir, la meva filla no pot morir’”. La seva filla era viva, però amb una lesió medul·lar, que li deixava incapacitades cames i braços. Amb el temps, va millorar, però amb l’alta i l’arribada a casa, tot va venir a baix. “Va ser la primera vegada que em va dir que hagués preferit morir a la carretera, no volia la vida que estava portant. Jo no podia fer res per ella per primera vegada”.
L’Anna anava de paquet en moto, quan el conductor va accelerar bruscament per a evitar un semàfor. El resultat: ella lliscant per terra i picant de cap contra un cotxe, trencant-se la medul·la. “La setmana d’abans, ja vaig pujar a la moto d’aquest noi, i es va posar a 200. Ho vaig passar fatal, i vaig pensar que no tornaria a pujar-hi. Una setmana després, hi vaig tornar, i em vaig equivocar”, relatava ella mateixa. Ell no controlava, però ella, tampoc. Per això, va concloure emocionada, dient que “una mala decisió et canvia la vida per complet, no us ho recomano”.
