En un article de premsa recent, l’arquitecte i amic Manel Larrosa parlava del paper de les ciutats de l’Arc Metropolità amb vista al futur i proposava reflexionar sobre les relacions d’aquestes ciutats amb la capital Barcelona.
Són unes relacions sovint difícils i que pateixen pel destacat paper que té la capital i pel paper secundari de les altres ciutats, sovint vistes com a llocs per dormir-hi. És una trista realitat que arreu del món les grans capitals tenen un paper xuclador envers els seus entorns.
Sortosament, el nostre país sempre ha pogut moderar el centralisme de Barcelona gràcies a tenir unes comarques amb molta vida i ben repartides. El reconeixement oficial del fet comarcal l’any 1986 amb els ajustos posteriors encara avui espera una acció ferma de la Generalitat per la seva promoció i dotació de recursos econòmics. Aquest tema no és pas senzill i demana consens, però tot amb tot m’atreveixo a assenyalar tres aspectes concrets que caldria afrontar.
El primer està relacionat amb Barcelona i el seu entorn més immediat. Les discrepàncies entre partits polítics no han fet possible consensuar una comarca del Barcelonès amb cara i ulls. Segurament que el pes de Barcelona i del seu entorn més immediat no poden enquibir-se en una comarca i, per tant, el Barcelonès hauria de canviar d’escala, passant a tenir la consideració de Vegueria.
El segon és apropar més la ciutadania als Consells i a les seves estructures, que fins ara no s’han pogut guanyar un reconeixement popular. Les eleccions dels consellers comarcals haurien de ser directes. Els electors han de poder conèixer els candidats i les seves propostes, superant les eleccions de segon nivell que sempre allunyen les relacions entre la gent i els seus representants.
La tercera és la congelació de les diputacions provincials, entitats sense competències concretes però ben dotades econòmicament. Aquí, a banda de discrepàncies entre partits i de càrrecs ben remunerats, també hi ha jugat la por de perdre la minsa capacitat de descentralització que tenien. Les comarques poden ajudar a superar aquesta por, però per fer-ho necessiten almenys els recursos de les diputacions.
L’experiència passada no crida l’optimisme, però la gent sensata diu que l’esperança no s’ha de perdre mai i, per tant, cal encoratjar el debat sobre la qüestió buscant acords i consensos, per un millor i més proper servei a les persones.