“San Junipero” és el títol del quart episodi de la tercera temporada de la sèrie de ciència-ficció distòpica “Black Mirror”. Potser és el que més m’agrada d’aquesta sèrie britànica, perquè barreja dos temes que m’obsessionen últimament: la tecnologia i els anys vuitanta.
Sense ànims de fer cap espòiler, “San Junipero” està ambientat el 1987. És una localitat turística californiana on a Yorkie, una dona tímida, li canvia la vida després de conèixer una dona extravertida que es diu Kelly. La seva història passa en un món que la gent de la meva generació recordem amb nostàlgia. L’estètica dels vuitanta, la moda i la manera de parlar et porten fàcilment al passat. A més, la banda sonora és plena d’èxits d’aquells anys, que a més estan plenament justificats a la trama de l’episodi.
Malgrat que sembla que estàs mirant una pel·lícula dels vuitanta, la petjada tecnològica de “Black Mirror” no pot faltar. I aquest canvi de guió és el que provoca que al teu cervell li costi assimilar el que passa. De fet, una sensació que tens en qualsevol altre capítol de la sèrie britànica. Tanmateix, per a mi, “San Junipero” implica una reflexió més profunda. Malgrat que el final té un missatge optimista que contrasta amb la resta d’episodis de la sèrie, em queda, com sempre, la pregunta: fins a on arribarà la tecnologia?
San Junipero és el lloc ideal d’un amic. Li he explicat i estic segur que ell viuria sense problemes sempre en els anys vuitanta. De fet, només escolta música d’aquella època. I no admet que puguis defensar que Rosalía té cançons de tanta qualitat o més com la que es feia en aquests anys. El cinema i les sèries d’aquella dècada sempre seran infinitament millors que les d’ara. Per a ell, els infants de l’actualitat no estan preparats per entendre qualsevol representació artística de fa quaranta anys. En definitiva, ell no marxaria mai de San Junipero.
Evidentment, no hi estic d’acord. De fet, tinc una concepció radicalment oposada. Com a filosofia de vida, no sé si és bo o dolent, no m’agrada ancorar-me en el passat. No suporto la nostàlgia. Podria parlar dels vespreigs que s’ha posat tan de moda dels anys vuitanta i noranta, en què coincideixes amb gent de més de 50 anys que volen viure la vida com quan en tenien 20. Però no ho criticaré. Tothom que visqui com i en l’època que vulgui. Per a mi, aquesta etapa és passat i sí, va ser molt maca, o no, depèn com es miri. Però és passat.
El present està marcat per la tecnologia, pels mòbils i per la intel·ligència artificial. I aquesta és la segona part de l’article. En els darrers mesos m’he obsessionat per entendre i introduir-me en la IA. Més enllà de les amenaces que ja han omplert les notícies en l’àmbit mundial, veig que això està evolucionant a un ritme frenètic. Cal posar-se al dia. Tot i que tinc més de 50 anys, no vull ni em puc permetre quedar-me fora d’aquesta revolució. Assumeixo que les meves capacitats per dominar certes tecnologies ja no són les d’abans. Però m’estic obligant a obrir-me a les novetats aclaparadores que cada dia omplen la nostra realitat. Si no ho faig, potser un dia aixecaré el cap i no seré capaç d’entendre el món en el qual estic. Aleshores, voldré viure a San Junipero. Ho podré fer, segurament, però mitjançant la tecnologia, que no entendré.