La “B” de bisexualitat sovint es perd entre les sigles del col·lectiu LGTBIQ+. Discreta, esborrada, qüestionada. I, tanmateix, sosté la vida, els desitjos i les emocions de milions de persones.
El passat 23 de setembre, Dia Internacional de la Bisexualitat, convé pronunciar-la en veu alta i preguntar-nos: què fa que encara incomodi? El 1999, tres activistes als Estats Units –Wendy Curry, Michael Page i Gigi Raven Wilbur– van impulsar aquesta data. La van fixar el 23 de setembre per un motiu simbòlic: aquell mes va néixer Freddie Mercury, icona de llibertat i talent, i una d’elles també hi feia anys el mateix dia. La casualitat es va convertir en destí: cada setembre, la “B” reclama el seu espai al calendari i a la conversa pública.
Però la conversa encara és esbiaixada. Per a algunes persones heterosexuals, la bisexualitat seria una fase, una indecisió; per a certs espais gais o lèsbics, una homosexualitat encoberta. Aquest doble recel té nom: bifòbia. I es tradueix en invisibilitat, silencis incòmodes, exclusió i, massa sovint, violència. Les dades apunten a un canvi generacional: entre la gent jove hi ha més persones que s’identifiquen com a bisexuals, amb diferències de gènere remarcables, tot i el pes del silenci en generacions anteriors.
Durant bona part de la meva vida, no em vaig poder mostrar amb transparència. La societat m’exigia triar bàndol, com si la bisexualitat no fos real. Compartir-ho amb homes sovint volia dir combatre el mite de la promiscuïtat; amb dones, la por que “tard o d’hora tornaria amb un home”. Aquesta doble desconfiança et col·loca en un terreny on sempre sembla que t’hagis de justificar.
Una de les formes més cruels de la bifòbia és l’esborrament segons amb qui comparteixes la vida. Si una dona bisexual està amb un home, per al món la dona és heterosexual; si està amb una dona, l’etiqueten de lesbiana. Com si la identitat depengués de la parella i no de la mateixa persona. En les dones, la bisexualitat tendeix a invisibilitzar-se o a convertir-se en objecte de sexualització per al desig masculí; en els homes, es penalitza perquè desmunta expectatives de virilitat normativa.
La bifòbia no opera en el buit: el context ideològic importa. En entorns progressistes i feministes floreix amb més llibertat la possibilitat d’anomenar-se bisexual; en contextos més conservadors, el silenci encara pesa. Aquest clima social té efectes tangibles. Diverses investigacions assenyalen taxes més altes d’ansietat, depressió i intents de suïcidi entre persones bisexuals: no és l’orientació el que fereix, sinó el pes del prejudici i la negació. I l’esborrament comença massa aviat: a l’escola, l’educació afectivosexual continua centrada en l’heterosexualitat i, de vegades, en l’homosexualitat, però poques vegades normalitza que hi ha més maneres d’estimar i desitjar.
Els referents són una eina poderosa contra el silenci. Figures com Freddie Mercury, Virginia Woolf o Kristen Stewart recorden que la bisexualitat no és cap moda ni una anècdota: és part del teixit cultural de llarg recorregut. I el territori importa: a Terrassa, el Servei LGTBIQ+, a través del SAI DASIG, i entitats com Homie’s Pride Terrassa, de la qual també formo part, demostren que el canvi comença a prop: en els espais comunitaris, en els llaços que teixim i en les veus que s’atreveixen a trencar el silenci.
Què podem fer perquè la “B” deixi d’incomodar i ocupi el lloc que li pertoca?
Educació afectivosexual inclusiva als centres, que anomeni explícitament la bisexualitat i desmunti mites.
Protocols de salut que tinguin en compte les realitats bi, sense suposar riscos ni conductes pel sol fet de l’etiqueta.
Visibilitat institucional i cultural sostinguda: banderes, campanyes, programacions i relats que no es quedin a la “L” i la “G”.
Perquè l’orientació no la defineix la persona amb qui estàs, sinó l’autenticitat del teu desig. Posar-hi nom sense por és practicar l’amor en llibertat. Que aquesta “B” no s’apagui avui: que quedi al centre de la conversa i de les polítiques públiques –a l’escola, a la salut i a la cultura.