Ens trobem en un context social en què la bondat no està de moda. El que ara es porta és l’èxit. I aquest es valora pel nivell adquisitiu, pel cotxe que es condueix, per la imatge que oferim a l’aparador de les xarxes socials.
La falsa perfecció dels influencers es projecta amb l’aspecte físic, el maquillatge (i amb algun retoc digital), la roba i complements, la quantitat de seguidors, i amb la forma de vida que es mostra, generalment de luxe, amb viatges a llocs remots i restaurants excèntrics i cars. Els valors hedonistes exposats a les xarxes (on el sentit el dona el plaer experimentat i retransmès) s’han convertit en els valors a imitar.
En aquest món estrany del segon quart del segle XXI també veiem com els valors del pitjor i més perillós president que ha tingut els EUA són adoptats com a propis per una gran part de la població: atacar, atacar i atacar (la confrontació constant encara que no es tingui raó), no admetre res del que se t’acusi i negar-ho tot, i, finalment, reclamar sempre la victòria sense admetre mai la derrota.
En el film “The Apprentice” (2024, Ali Abbasi, Amazon Prime), Sebastian Stan es posa el perruquí daurat per interpretar l’antieducació sentimental de Trump com una metàfora de la falsedat del personatge. No dubtar mai d’un mateix, esdevenir un tauró i anar sempre endavant. És com si el sistema neoliberal s’hagués personificat en un ésser humà, com els déus grecs quan posseïen cossos d’homes i dones per fer la seva voluntat. Però en aquest cas no seria el Jesús de la Parusia (de la segona vinguda) com molts dels seus seguidors proclamen, sinó més aviat Hades portant l’inframon a la terra, o pitjor, Cronos vomitant xorros de lava (míssils dirigits a Teheran) com en la versió cinematogràfica de “Wrath of Titans” (2012, Jonathan Liebesman).
He de dir que aquesta mentalitat en els negocis, en política i en la vida en general m’espanta i em fa dubtar de la bondat humana: en la disjuntiva entre el bon salvatge de Rousseau i l’home que és un llop per a l’home de Hobbes, la segona va prenent força. Soc conscient que no tots els grans empresaris i les persones riques són així, però que hi hagi persones així entre els rics i poderosos és aterridor. Hi ha la constatació psicològica que en estructures verticals i competitives, la mitjana de sociòpates i personalitats amb manca d’empatia és més elevada que en la majoria de feines: i té un cert sentit, ja que per tal de millorar la posició en una estructura vertical i poder accedir a llocs de poder i sou, la falta d’escrúpols pot arribar a ser un bon aliat. Això sí, a expenses de fragmentar l’ànima, que es va autoexcloent de les decisions que un pren per escalar a dalt de tot de l’escalafó, com si fossin els horricreus en què Voldemort va dividir la seva ànima a la saga de Harry Potter per viure eternament i tenir el poder absolut.
El film “Mountainhead” (2025, Jessie Armstrong, HBO) mostra a quatre CEO ’s ficticis d’empreses tecnològiques discutint com organitzar el món per tal de continuar creixent exponencialment malgrat els efectes col·laterals dels seus productes digitals, causants de la bipolarització social i de milers de morts en conflictes racials arreu del món, amb l’objectiu de desenvolupar la tecnologia necessària per traspassar la seva consciència al núvol digital i viure eternament. La falta d’empatia i el vincle interessat entre ells mostren la falta en definitiva d’humanitat de qui viu en la torre d’ivori digital. Aquesta ficció casa molt amb la idea La Mentalitat que exposa Douglas Rushkoff al seu assaig “La supervivencia de los más ricos. Fantasías escapistas de los milmillonarios tecnológicos” (2023, Capitán Swing), que és la concepció que tenen aquests individus del món, atemorits de la societat de la qual estan xuclant recursos, que han convertit en una presó digital i consumista, i que veuen com una amenaça: ens volen sobreviure a tots i a totes quan arribi el que en diuen la Singularitat, ja sigui un Harmagedon ecològic, una fam universal, la 3a Guerra Mundial, una pandèmia incurable o una IA superintel·ligent.
Per això es construeixen búnquers a Nova Zelanda, ens fan creure en fantasies com la terraformació de Mart o en crear avatars digitals dels individus per viure a la seva xarxa com si fos el món de “Matrix”. Fins on són capaços d’arribar? Quina informació privilegiada tenen que els fa pesar com de fotuts estan el nostre planeta, el sistema econòmic mundial i les democràcies liberals perquè els bilionaris pensin a salvar-se primer ells? No haurien de fer com els capitans de vaixell, esperar que tothom s’hagi salvat abans de fugir acovardits, i més si són part del problema? I no seria més humà, raonable i coherent invertir els seus ingents recursos en intentar revertir el canvi climàtic, millorar els sistemes de subministrament i alimentació, ajudar a crear més benestar i redistribuir la riquesa que han pogut crear gràcies al consum i a les estructures socials que han aprofitat per vendre els seus productes? I no estaria bé que les organitzacions polítiques nacionals i internacionals comencessin a plantejar-se d’imposar-los uns impostos a la seva riquesa per tal de redistribuir-la i revertir el desmembrament de l’estat del benestar?
L’economista francès Gabriel Zucman planteja breument i clara en el seu llibre “Por qué los multimillonarios no pagan impuestos sobre la renta y cómo vamos a ponerle fin” (2026, Anagrama) el mecanisme per a taxar la riquesa i no pas el treball. De fet, la seva proposta ha estat convertida en llei, l’anomenada llei o taxa Zucman, proposada a França però rebutjada per l’Assemblea Nacional francesa l’octubre passat. La llei pretén un impost del 2% a les fortunes de més de 100 milions d’euros. Es tracta d’una proposta traslladable a qualsevol país i que podria implicar acabar amb l’evasió d’impostos.
La bondat és la base dels codis morals i ètics, sigui en les religions institucionalitzades o en els drets humans i les constitucions liberals, i en definitiva en el sentit comú dels homes i dones que entenem que en societat un ha de tractar els altres bé perquè és com vol ser tractat. No cal conèixer l’imperatiu categòric de Kant ni la teoria de les idees de Plató basada en el concepte suprem de Bé de Sòcrates per entendre que si la bondat desapareix, desapareix la societat. Fer el bé és estructurar la societat per tal que la bondat sigui un actiu. Redistribuir la riquesa és una forma de bondat, segurament la més efectiva.