Fa pocs dies, el Diari de Terrassa va publicar un interessant reportatge sobre els 70 anys de vida de la xemeneia de la bòbila Almirall a l’avinguda de l’Àngel Sallent de la nostra ciutat.
S’identificaven les persones que l’havien construït des del mestre d’obres Marià Masana, el cap dels paletes José Fauquet i tots els seus col·laboradors. No constava ni cap arquitecte ni cap enginyer com a responsable del projecte. Una obra de tanta envergadura responia a la voluntat de millorar el procés de cocció dels maons, encara amb carbó, per part d’uns industrials agosarats i dels quals ara val la pena recordar-ne alguns trets destacats.
La història comença amb l’avi, Jaume Almirall i Poch, mort l’any 1971. Havia fundat una bòbila a l’extrem de Ca n’Aurell l’any 1910 fent servir argiles de Can Poal i de Castellbisbal. Va tenir dos fills que van continuar fent totxos. El fill gran, en Francesc Almirall i Lupí, mort l’any 1982, va assumir la bòbila de la Gran Via, on va fer la nova xemeneia i va impulsar la bòbila CEBACSA a l’Hospitalet. El segon fill, en Josep Almirall i Lupí, mort l’any 2002, va construir als anys cinquanta la Bòbila nova a la carretera d’Olesa i als anys 70 la darrera Ceràmiques La Constància a la carretera de Rubí. Hi havia molta feina i la família s’esforçava per construir noves instal·lacions.
A la postguerra i fins als anys setanta del segle passat, les bòbiles es van guanyar bé la vida. Això va permetre a la família Almirall anar incrementant el seu patrimoni. Van comprar Can Poal a la carretera d’Olesa, on hi havia argiles de bona qualitat per a les bòbiles. Després van comprar Can Casanovas a la carretera de Rubí i van transformar els antics horts, al costat de la Riera del Palau, en terrenys que van acollir diverses i importants indústries. Sempre va ser política de la família comprar tot allò que podien i vendre el mínim indispensable.
El fill gran d’en Francesc Almirall, en Jaume Almirall i Veyga, mort l’any 2002, va impulsar un complex de derivats del ciment a la carretera de Rubí que va arribar a fabricar quasi 6.000 ml diaris de biguetes de formigó, a banda de jàsseres, encavallades i terratzo. El fill mitjà, n’Antoni Almirall i Veyga, va crear una gran i moderna bòbila a Can Fatjó dels Urons de Sant Cugat amb el nom d’ALMAR SA, on feien cassetons per a les biguetes Veyga i sobretot varietats de totxos per a obra vista. Va tenir també altres i exitoses iniciatives en el món de la ceràmica.
Fins aquí unes notes breus sobre la família Almirall i les seves grans bòbiles. Escau destacar l’esperit emprenedor de tota la família, que sent conservadors i de dretes van ser agosarats impulsant noves i modernes instal·lacions i creant molts llocs de treball. Van saber buscar col·laboradors en persones de diferents formes de pensar, sense fer discriminacions. Allò que importava era la feina ben feta. Vet ací doncs un resum d’una família que tenia voluntat de fer i de progressar en el món de la indústria, amb encerts i fracassos, però sempre valents i mirant endavant. Una forma de fer que avui, malauradament, no abunda.