Mentre a la nostra societat ens tornem bojos organitzant Campionats d’Espanya per a esportistes infantils, amb medalles en joc i amb premis a millor jugador, millor porter i màxim golejador...
Mentre aquí seguim fent seleccions i preseleccions amb nens i nenes de 12, 13 o 14 anys i els omplim les setmanes d’entrenaments d’alt rendiment català, espanyol o del mateix club, a quilòmetres de distància, Noruega continua creant una cultura, una societat en què la canalla fa esport com a lleure, fa esport per passar-ho bé, per aprendre, créixer i desenvolupar-se i, si tot això els funciona, l’èxit serà una conseqüència, no l’objectiu…
Aquí ens hem tornat bojos a la recerca dels petits èxits. Estar en seleccions, escollir i potenciar ja els “més bons” com més aviat millor, exigir tenir els nostres fills als primers equips o crear un entorn d’entrenament elitista per als primers equips de les categories en lloc d’assegurar el mateix tracte per a tots els equips de les categories… La cultura de l’èxit immediat, del pare cridaner que sap que les seves accions funcionen perquè el seu fill tingui més opcions de guanyar i ser el focus d’atenció de tothom…
I el que és més trist de tot plegat és que sovint cremem la canalla abans d’hora.
Aquesta cultura exageradament competitiva i selectiva, de l’elogi constant i d’agrupar sempre els bons amb els bons, potser enamora certs pares, però a la canalla els crea un món irreal i quan tard o d’hora arriben les decepcions, la culpa sempre és dels altres…
La canalla ha de jugar per gaudir i els que ho gestionen ho han d’organitzar perquè gaudeixin i aprenguin, no per saber qui són els millors o els màxims golejadors… Ni per qui mereix l’or, la plata o el bronze.
A Noruega, perquè ens en fem una idea, ni classificacions ni resultats en línia, ni especialitzacions, ni grups selectes ni seleccions amb tretze anys… D’aquesta manera de fer n’ha sorgit els Haaland, Casper Ruud, o el mediàtic esquiador de fons Johannes Klaebo, entre molts i moltes d’altres…
Aquí no sé si encara hi som a temps…