La setmana passada, el braç polític de la patronal immobiliària amb escó al Congrés dels Diputats i als Parlaments Autonòmics, format pel Partit Popular, Vox, UPN i Junts (aquesta estranya aliança que, això no obstant, sempre dona la cara per protegir el rendisme), va tombar la pròrroga de l’escut social, i en concret la moratòria dels desnonaments.
Una mesura excepcional que va ser aprovada en el context de la crisi de la covid i que, si s’havia de prorrogar en algun moment, era just ara, en aquest moment d’emergència habitacional.
La fi de la moratòria de desnonaments torna a activar un debat públic carregat d’eslògans, mantres, simplificacions interessades i una notable falta de rigor. L’argument més repetit pels que celebren la seva desaparició sosté que aquesta mesura protegia els okupes i els “lloga okupes” (persona que entra de llogater, legalment) i deixava indefensos els petits propietaris. Aquest marc, però, no només és enganyós, sinó que desvia deliberadament l’atenció del veritable problema: la inacció estructural dels poders públics en matèria d’habitatge (Parlament de l’Estat, Parlament de Catalunya i ajuntaments).
Intentaré desmuntar el mite principal. La moratòria no va ser mai una amnistia general per deixar de pagar lloguers ni un blindatge a ocupacions irregulars. És una suspensió limitada, condicionada a l’acreditació de vulnerabilitat, avaluada pels serveis socials i subjecta a requisits estrictes. De fet, en la majoria dels casos, els jutjats, poc inclinats sovint a concedir-la, fan unes interpretacions molt restrictives, per la qual cosa es concedeixen gairebé amb compte gotes. Encara més, si el propietari és alhora vulnerable, en cap cas no es concedeix. Només cal llegir la llei per comprovar-ho. Per cert, per al cas en què el propietari particular -en cap cas vulnerable- es veiés afectat per la concessió d’una moratòria, té un sistema de compensació econòmica del qual s’ha parlat poc.
Reduir aquest mecanisme excepcional i absolutament justificat a la figura de “llogater-okupa”, tenint en compte que la majoria dels procediments de desnonament s’emprenen perquè la propietat (en molts casos, grans tenidors o rendistes professionals) decideix deixar de renovar el lloguer per substituir aquest llogater per un altre més rendible, no correspon amb una anàlisi jurídica ni socialment rigorosa sinó amb una estratègia d’interessos particulars. Una estratègia que genera alarma i beneficis purs als que es lucren amb el negoci de la por (empreses d’alarmes de seguretat, asseguradores tradicionals i immobiliàries que s’anuncien en bucle a la ràdio cada matí). A més, serveix de cortina de fum per justificar que no es parli de l’elefant a l’habitació: l’absència de polítiques públiques eficaces. De polítiques d’habitatge dic, no de polítiques immobiliàries, que d’aquestes anem sobrats.
També s’ha instal·lat un fals enfrontament entre persones vulnerables i petits propietaris, com si protegir-ne unes impliqués necessàriament sacrificar els altres. Aquesta dicotomia binària és profundament tramposa. A aquells que diuen que s’utilitza d’escut pels particulars, caldria recordar que si tenen aquesta percepció no és per l’existència de la moratòria, sinó precisament per l’absència d’un sistema públic que assumeixi la seva responsabilitat quan el mercat falla. I aquí és on el debat esdevé incòmode per a molts: la responsabilitat no és difusa ni abstracta, té nom institucional. Per exemple, el Parlament de Catalunya, o l’Ajuntament de Terrassa, en el nostre cas, tenen competències suficients, corepartides, per fer molt més. En canvi, no trobarem cap referència a les xarxes socials, ni en tertúlies de televisió o ràdio, per part dels que denuncien els perjudicis de la moratòria, que assenyalin el responsable últim de la situació: la inacció o insuficiència de polítiques de tots els governs.
I en tot cas, cal recordar que si algú fa servir d’escut els particulars, són precisament els grans fons d’inversió i els rendistes professionals (per cert, molts particulars) que agiten, per exemple, l’anecdòtic cas de la senyora gran que complementa la seva pensió per continuar forrant-se a costa d’un dret essencial com és l’habitatge. Per a ells, el mite del “llogater-okupa” i la invocació permanent al petit propietari funcionen com a escut discursiu i coartada per bloquejar qualsevol política efectiva, que necessàriament suposa limitar beneficis en favor de l’interès general.
Si parlem de la responsabilitat última de la situació i de qui té la competència d’actuar en cas d’un desnonament i de garantir les necessàries alternatives habitacionals per a persones en situació de vulnerabilitat, parlem del Parlament de Catalunya, i en el nostre cas, l’Ajuntament de Terrassa, que independentment del color polític, haurien d’exercir les competències constitucionals que tenen atribuïdes. La moratòria estatal de desnonaments no pretenia substituir aquesta responsabilitat, sinó guanyar una mica de temps per evitar que les persones que pateixen un desnonament quedin al carrer, mentre les administracions compleixen les seves obligacions; desenvolupant parcs públics d’habitatge, programes eficaços d’accés a habitatges d’emergència i mecanismes eficients de mediació. És clar que, si al final el que ha d’actuar no actua, s’acaba matant el missatger.
I és que tenen nom i cognom, les administracions públiques (totes) que, històricament, no han ampliat el parc d’habitatge social ni han articulat respostes estructurals. De fet, l’Estat espanyol ha estat condemnat onze vegades per part del Comitè de Drets Econòmics Socials i Culturals de Nacions Unides per no fer literalment res en casos de desnonaments de persones vulnerables executats.
Com a reflexió de fons, arran del debat generat i la fal·làcia que els particulars no han d’assumir les mancances de l’Estat, cal assenyalar una contradicció de fons que és òbvia. Es parla del que és públic com si fos un ens aliè, una maquinària que hauria de funcionar per art de màgia, sense costos, sense decisions polítiques i sense que això impliqui renunciar —almenys parcialment— a determinats privilegis privats. No és casualitat que aquesta visió la sostinguin els qui tampoc comprenen el principi constitucional de la funció social de la propietat privada (article 33.2 de la CE) i els qui invoquen la “llibertat” en abstracte, però rebutgen qualsevol obligació col·lectiva que permeti que el que és públic funcioni de veritat. Crida encara més l’atenció que són els mateixos que, d’altra banda, estan en contra, a priori, d’intervenir el mercat, tret que es tracti de balises.
Davant aquest dogmatisme, una de les afirmacions més cíniques que han circulat aquests dies és la que al vulnerable “li va millor” que no hi hagi cap protecció per no tenir l’estigma que no se’l pugui desnonar i així trobi un lloguer més fàcilment. Només cal fer un recorregut per qualsevol portal immobiliari per comprovar que el problema no és la por. El problema és el preu, el problema és la mercantilització d’un bé de primera necessitat, el problema és que n’hi ha que no volen renunciar a cap privilegi i n’hi ha que estan disposats a protegir-los per sobre de tot, no en va són el seu braç polític.
El Govern acaba d’anunciar que tornarà a portar al Congrés la moratòria antidesnonaments amb “alguna modificació”. Ja ho veurem, no soc gaire optimista en un país on realment qui governa és la banca i els fons voltor.
Però és obligació de la nostra entitat, l’Observatori dels drets Socials de Terrassa, intentar desmuntar, ara més que mai, les mentides i les “fake news” que poden permetre que demà mateix, i amb tota la impunitat moral i ètica, desnonin un veí o veïna vostra, encara que sigui menor d’edat, tal com està passant tristament cada adia a Terrassa i a tot arreu.