L’esforç global des de les Nacions Unides d’arribar a acords globals per lluitar contra el canvi climàtic. Des de la cimera de Rio de Janeiro del 1992, passant pel Protocol de Kyoto que va culminar el 2015 en els acords de París per limitar l’increment de la temperatura global molt per sota de 2 °C respecte al nivell de temperatura de l’era preindustrial, amb un màxim d’1,5 °C com a increment màxim acceptable.
L’esforç global es va iniciar el 21 de març del 1994, quan 166 països ho van subscriure, actualment ha estat ratificada per 197 països.
Els EUA ha anat manipulant el seu paper en aquest compromís global, signant-lo, però no ratificant-lo, fins que va arribar Donald Trump, que el 2025 ha retirat finalment als EUA de l’acord global. Altres països com l’Aràbia Saudí, que va boicotejar l’acord el 22 d’abril, a la seu de Nacions Unides. L’Iraq i Nigèria van seguir el seu exemple (disposen de les grans reserves de petroli). Els EUA aporta el 25% del CO2 acumulat mundialment per la crema de combustibles fòssils en la generació d’energies i transport en la quantitat de 4.853,78 megatones.
Les conseqüències de l’evolució del canvi climàtic en el món inclouen l’augment de fenòmens meteorològics extrems com sequeres, inundacions, incendis i tempestes més intenses, l’augment del nivell de la mar a causa del desglaç, l’escalfament dels oceans, la pèrdua de biodiversitat i l’escassetat de recursos com l’aigua i els aliments. Aquests efectes amenacen la salut, la seguretat alimentària, la disponibilitat d’aigua i l’estabilitat econòmica, i poden provocar desplaçaments i conflictes.
La temperatura dels oceans està en augment i s’ha accelerat en els últims anys, i s’han aconseguit rècords històrics el 2023 i 2024. Els oceans absorbeixen al voltant del 90% de l’excés de calor alliberada a l’atmosfera pel canvi climàtic, i actuen com un gran dissipador de calor i provoquen l’increment del volum d’aigua i alhora el seu nivell, i afecta l’augment del nivell de la mar, que ja està inundant i erosionant zones costaneres a tot el món, i la infraestructura, la terra agrícola i els hàbitats naturals, la qual cosa obliga poblacions a desplaçar-se.
No donar compliment als objectius globals per reduir l’impacte del canvi climàtic ja està marcant un camí de no possible retorn als nivells anteriors al 1980. Els fenòmens atmosfèrics, desencadenants de catàstrofes en tot el planeta Terra, van més enllà de les previsions anteriors dels científics experts. L’agressió climàtica actual ja porta a preveure danys irreversibles.
Cada any, els boscos, els oceans i els sòls de la Terra absorbeixen al voltant de 4.500 milions de tones de carboni. El desglaç dels pols ens portarà a increments del nivell del mar insospitats, que podrien aconseguir entre 10 i 60 metres sobre el nivell actual, la qual cosa tindria un efecte sobre les terres cultivables i les condicions de vida, segons el Fòrum Econòmic Mundial, el 2025, el canvi climàtic ja està afectant 1.000 milions de persones al món, un número sense precedents que augmenta de manera alarmant. El desglaç de l’Àrtic fa que possibles virus es despertin i ens portin pandèmies com la de la covid.
Quant temps de vida controlable ens queda? Pot ser que d’aquí a 20 o 30 anys siguin irreversibles les conseqüències del canvi climàtic. Pot ser que d’aquí a cent anys sigui incontrolable la salvació de la humanitat. Aquestes són les reflexions de la ciència davant aquest fenomen. Per què no actuen els estats coordinats per salvar-nos?
Es diu capitalisme el culpable. Aquest 1% de la humanitat que controla el 95% de la riquesa del món són els culpables. Aquests que ja estan mirant de salvar-se anant a altres planetes, de moment ho intenta amb la Lluna. Elon Musk ja ho està provant. I que passarà amb aquest 99% restant d’humans? Aquests 8.300 milions de persones?
És hora de prendre decisions per compte propi. La lluita en defensa del poble palestí ens ha ensenyat que els estats mal anomenats democràtics, d’Europa i la resta del món, no ens serveixen. Hem vist com els crims diaris de palestins no provocaven reaccions de confrontació dels nostres governs amb l’estat sionista d’Israel. Només han canviat d’estratègia quan la societat civil ha estat al carrer dia rere dia. Quantes vides s’haurien pogut salvar si el que ara han decidit aquests governs “democràtics” ho haguessin decidit quan nosaltres li ho exigíem.
Érem, som i serem els esclaus dels poderosos. Perquè així ens han modelat, i continuen en aquesta tasca manipuladora de la humanitat. Ens ha costat més de tres-cents anys avançar cap a una societat organitzada al voltant d’una vida més justa. En menys de cent anys podem haver desaparegut. I què fem? Res, la majoria silenciosa, i la petita avantguarda lluitadora seguim en les nostres lluites infinites per la recuperació del poder adquisitiu permanent, que es va allunyant cada vegada més per la despesa militar, per unes pensions dignes, per un salari digne, per una sanitat pública i digna, per una educació pública i digna. Però sabem què significa la dignitat?
Aquest concepte utilitzat pels grecs, dimensionat pel cristianisme, i posteriorment incorporat amb els ensenyaments del marxisme ha forjat l’esperit de consciència del proletariat, en l’època del “bolxevisme”, però la societat de consum potenciada pel capitalisme ha seduït aquesta classe obrera que, una vegada perduda la seva consciència de classe, el concepte de “dignitat” s’ha evaporat, solament li queda enfonsar-se en la misèria humana que li ofereix el “feixisme”, posant els seus companys “migrants” com els culpables de totes les seves desgràcies.
La dignitat és aquesta força interior que està en perill d’extinció, i amb ella ens perdrem la humanitat sencera, si no reaccionem col·lectivament i ens marquem com a objectiu sobreviure, però per a això hem de recuperar la “dignitat” perduda. El sistema capitalista ens va ensenyant els seus objectius criminals, com el “genocidi” del poble palestí, ja el va intentar Adolf Hitler amb el seu programa exterminador contra els jueus, després vindran cap a nosaltres.
El feixisme ha estat i és la ideologia que justifica l’exclusió, la supremacia i la conseqüència final que és el genocidi a qualsevol part del món. Per tant, és una necessitat imperant que tots els pobles comencin a organitzar-se sobre la base d’un mateix objectiu, enfrontar-nos al feixisme activament i lluitar per la pròpia “supervivència”, no hi ha cap altra opció. El problema és que una part important de la societat civil està imbuïda en les faules i l’odi i no permet que es pugui raonar seriosament, els poderosos ens mantenen entretinguts en el que ells han decidit, i nosaltres seguim les seves consignes. Però hi ha una petita part d’aquesta societat civil, amb consciència de classe i social, però està ocupada permanentment en les lluites sectorials que ens veiem obligats a abordar.
S’ha celebrat del 23 al 29 de setembre l’Assemblea General de l’ONU en el seu 80è període de sessions, sota el lema “Més ben junts: vuitanta anys i més per la pau, el desenvolupament i els drets humans”, tota una declaració d’intencions buides de contingut i que han provocat que hi hagi algunes intervencions cridant a un nou ordre mundial que realment representi els pobles del món, en lloc de representar els països amb més poder econòmic i la capacitat de convicció que es basa en el poder militar del qual fan gala. Hi ha hagut una proposta del president de Colòmbia, Gustavo Petro, d’organitzar un exèrcit mundial per a la defensa del poble palestí i el seu territori.
Ara ha arribat l’hora que decidim quin és l’ordre de prioritats en aquesta lluita permanent, i hauríem de veure amb claredat que la lluita per la supervivència s’ha de convertir en la prioritat principal, perquè va en això la vida de nosaltres i els nostres éssers estimats. Què ens val l’SMI si d’aquí a cinquanta anys pot ser que no existim? La lluita contra les energies fòssils ha de convertir-se en l’objectiu principal. I els EUA el nostre enemic més important.