Acostumem a dir que durant l’Advent anem fent un camí cap a Betlem, anem a trobar-nos amb el Senyor en el Nadal. Això és veritat, certament, però no del tot, en realitat no som nosaltres els que hi anem, és ell que ve a nosaltres, i nosaltres l’hem d’acollir com ell vol ser acollit.
De fet, el que és més important en aquest temps d’Advent és netejar el camí de la nostra vida, netejar el nostre cor, posar ordre perquè pugui venir i entrar el Senyor. Quan diem que Déu ve al món, volem dir que ve a cada un de nosaltres, perquè nosaltres som el món que ell estima i la seva vinguda és per estar amb nosaltres, per comunicar-nos l’amor que ens té, que és l’únic que pot salvar-nos de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia misèria, del nostre pecat. El profeta Isaïes ho expressava així segles abans: “Escolteu una veu que crida: Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i ells turons, el terreny escabrós serà una plana i la serralada, una ampla vall” (Is 40, 3–5). Aquest és el treball principal que hem de dur a terme per rebre el Senyor que ve a nosaltres, perquè, com afirma Isaïes, “Llavors apareixerà la glòria del Senyor”.
Posem per cas que ens anunciessin una visita molt important a casa nostra, la visita d’algú que, a més a més, nosaltres estimem. Ben segur que arreglaríem la casa, faríem neteja, ho disposaríem tot per tal que la visita que esperem es trobés a gust amb nosaltres, a casa nostra. Això és el que vol dir el profeta Isaïes, això és el que vol dir també Joan el Baptista, que predicava així al desert de Judea: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. És d’ell que deia el profeta Isaïes: “Una veu crida en el desert: ‘Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí’” (Mt 3, 1-2).
En les celebracions d’aquestes festes ens acostarem a venerar la imatge del nen Jesús, i aquests dies contemplarem el pessebre a les nostres llars o a la parròquia; en aquests gestos hem de poder descobrir el misteri d’amor que se’ns manifesta en el naixement de l’Infant, el Fill de Déu, ja que “Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Jn 3, 16). És el misteri d’un amor infinit, que vol comunicar-se als cors de tots els homes i dones de la terra per ser veitablement feliços.
I ho comunica no només amb paraules, sinó també amb fets, venint “en persona”, perquè no en quedi dubte. Això ens implica i ens compromet a tenir en compte nosaltres també els nostres germans, especialment amb els que més ho necessiten. Si Déu m’estima tant a mi, com puc deixar jo d’estimar el meu germà? Si Déu ha vingut i ve a compartir la seva vida amb mi, com no compartir-la jo amb els altres? És precisament en aquest context que hem de situar i hem d’entendre la col·lecta de Nadal a través de Càritas que avui es duu a terme a totes les parròquies i esglésies per als germans més necessitats. Si Déu ho ha compartit tot amb nosaltres, com podem nosaltres deixar de compartir una mica amb els germans? Si Déu ha estat generós amb nosaltres, siguem-ho també amb els germans!