Terrassa va jugar un paper fonamental i primigeni en la lluita contra la dictadura franquista i per la democràcia a Catalunya i a l’Estat Espanyol, va ser avantguarda de la lluita obrera i veïnal; sembla, però, que encara, no es reconèixer prou aquest fet al nostre país, «La historia minuciosa señalará a Terrassa como la pionera en unos acontecimientos absolutamente impensables hasta hace bien poco.», deia Enric Sopena, el 1976 al “Diario de Barcelona”.
A Terrassa les mobilitzacions per l’amnistia no van ser un fenomen marginal ni subordinat a Barcelona, sinó un procés amb dinàmica pròpia, que ens permet entendre i explicar com es va conformar el moviment antifranquista català i, en última instància, el procés de la lluita per la democràcia i la justícia social al nostre país.
La lluita per l’amnistia venia de lluny a Terrassa, així el PSUC, durant el mes de juny de 1960 va fer una intensa campanya en favor d’una amnistia general pels presos polítics i, particular, per la llibertat de Jordi Pujol. Durant la campanya per l’amnistia es van cobrir murs, parets i els troncs dels arbres de la carretera de Castellar amb cartells que contenien les consignes de «Prou consells de guerra» i «por la amnistia». Aquesta lluita, com d’altres, la varen pagar amb tortures i presó molts terrassencs i terrassenques, com Agustín Romero o Matías Aguilar, especialment els comunistes del PSUC i de les Comissions Obreres (CCOO). En relació amb aquests fets varen ser condemnats per “Rebel·lió militar” –segons la llei de marc de 1943– els terrassencs: Cipriano García Sánchez a vuit 8 anys, Antonio Casas Cazorla a sis i a dos anys: Ramón Martínez Martínez, Alejandro Vellaz Celma, Bartolomé Baños Ramírez i Antonio Villegas Ortiz. El delicte era la seva militància a haver pintat a les tàpies del camp d’esports de l’AGUT: “Amnistía y Reconciliación Nacional”.
A Terrassa la resistència a la dictadura va començar molt aviat, com vàrem explicar al nostre llibre, “Combat per la llibertat”. Des del 1951, amb la vaga de tramvies, les accions no s’aturen; així, el 16 de febrer de 1956, es va produir la manifestació de les bicicletes i el 27 d’octubre de 1967, la manifestació de les pedres –el 17 de febrer d’aquest any, ja va haver una acció semblat al mateix indret la Rambla i les vies dels FGC–, per això la dictadura parlava de “Terrassa la roja”.
Arran de les lluites laborals, polítiques o veïnals el nombre de represaliats, detinguts i empresonats a la nostra ciutat era gran, el règim apallissava i empresonava, però els terrassencs s’organitzaven. El 1967, persones lligades a les comunitats cristianes de base, el PSUC i a CCOO van crear el Comitè de Solidaritat de Terrassa; entre les seves activitats, estava el suport als presos polítics i les seves famílies, la lluita per l’amnistia i contra el règim franquista.
Després d’aquesta data històrica les lluites agafen un ritme accelerat, que ja no s’aturarà, la diversificació de les lluites posarà a les autoritats contra les cordes. Des de les CCOO, cada vegada més presents a la vida quotidiana, en els centres de treball i en el mateix sindicat franquista; passant per les associacions de veïns; el municipalisme democràtic –que derrotarà als candidats del règim– fins a les organitzacions juvenils (1970, creació de la JCC).
Un nou model d’organització i de lluita s’anirà constituint a la nostra ciutat, sorgit d’experiències concretes, com va ser, el 1968, la creació de l’Associació de Veïns de ca n’Anglada model organitzatiu unitari i de confluència entre l’església de base, els capellans obrers, els comunistes i els catalanistes (UDC); un model que va reeixir. El barri i la seva església van ser punt de trobada de moltes activitats i d’accions antifranquistes: “Ca n’Anglada la roja”.
El fruit d’aquesta tasca unitària impulsada per molts, però especialment pels comunistes (PSUC) i les Comissions Obreres, va ser l’origen, a la tardor del 1968, de la Comissió Cívica de Terrassa i posteriorment de l’Assemblea Democràtica de Terrassa constituïda formalment el febrer de 1972 i que va ser la continuació d’aquesta primera organització unitària antifranquista de Catalunya; anterior a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i a l’Assemblea de Catalunya (1971).
Les lluites dels treballadors terrassencs des de 1970 van ser fonamentals –malgrat la “derrota” de la vaga d’AEG–, per entendre el caràcter de punta de llança de les CCOO en la lluita per l’amnistia i la democràcia. El 1971, hi havia a Terrassa, 47.650 treballadors industrial d’un total de 55.000; treballadors que lluitaven pels seus drets laborals i que eren acomiadats, detinguts, torturats i represaliats, molts d’aquest patiren presó, la qual cosa va convertir la lluita per l’amnistia, en una lluita fonamental del sindicat de les CCOO, fins a assolir el seu objectiu, l’any 1977.
Les últimes setmanes d’octubre de 1970 els serveis d’informació de la policia i la Guàrdia Civil registraren una intensa activitat en la distribució d’octavetes i pintades en contra del règim franquista a Terrassa, de solidaritat i de lluita per l’amnistia i contra la pena de mort. Era l’any del procés de Burgos, un Consell de Guerra en contra de 16 militants d’ETA, amb 6 peticions de penes de mort i 754 anys de presó–.
Les accions continuaren els anys següents, entre 1973 i 1975, l’església de base s’incorporava a la lluita per l’amnistia i contra les tortures, igual que els joves del moviment estudiantil i el moviment veïnal. Els organismes unitaris prenien un paer central, però sempre gracies a la força mobilitzadora del moviment obrer, cor de la lluita antifranquista a Terrassa. L’Assemblea Democràtica de Terrassa, en el seu programa de febrer de 1972, recollia com a primer punt: “Amnistia general per a presos i exiliats polítics”. L’ADT era una organització lligada al realitat terrassenca, així, l’11 de desembre de 1973 va reunir unes quatre-centes persones en protesta pel “Procés 1001” i l’augment del cost de la vida a la Rambla de Terrassa.
Els regidors demòcrates de l’ajuntament franquista, Antoni Cunill i Pepe Ruiz –lligats als comunistes–, van donar suport a la lluita per les llibertats i l’amnistia, el que els va comportar sancions. Antoni Cunill, el 10 de maig de 1974 va rebre –a la porta de l’Ajuntament– a un grup de persones que volien lliurar un escrit amb firmes contra la pena de mort, l’anul·lació de tots els processos polítics pendents i la proclamació d’una amnistia.
Terrassa es preparava per a la lluita per l’amnistia; abans de la mort del dictador, l’ADT va convocar una manifestació, pel dissabte 22 de novembre de 1975, per l’amnistia i les llibertats polítiques i nacionals de Catalunya, i contra el continuisme del franquisme en la figura de Joan Carles I – coincident amb la seva coronació–, era l’inici d’una campanya per l’amnistia. Aquell dia, unes 200 persones es van concentrar a la Plaça Vella, van ser dissoltes per la policia –els grisos– i l’advocat del PSUC, Roc Fuentes va ser detingut.
El 25 de novembre de 1975, amb motiu de la coronació de Juan Carlos I com a nou cap de l’Estat, es va concedir un “indult general”, que no va satisfer les demandes d’amnistia, el règim perdonava la pena, però no pas el delicte, que és el que reclamaven els demòcrates antifranquistes –“Insulto real”–.
El dissabte, 13 de desembre de 1975, diversos càrrecs sindicals terrassencs i els regidors Antoni Cunill i Josep Ruiz van enviar una carta al Rei en què demanaven la derogació del decret de congelació de salaris i una àmplia amnistia. Les accions per l’amnistia continuaven, el 21 de desembre alguns autobusos de l’empresa TUTSA són pintats amb inscripcions que deien «Libertad y Amnistía» i el 25 de desembre en nombroses portes i finestres d’habitatges del centre de la ciutat apareixen penjats papers amb el text escrit en vermell: AMNISTÍA. Les accions de protesta continuaren al 3 de gener de 1976, quan treballadors en atur van iniciar una vaga de fam i un tancament a l’església de Sant Cristòfol de Ca n’Anglada. Entre les seves reivindicacions, a més de solucions per a l’atur, hi havia l’exigència d’una «amnistia sindical àmplia» i la readmissió dels acomiadats. En finalitzar el tancament, el 7 de gener, i davant d’una concentració de 400 persones, els vaguistes van llegir un manifest on ja exigien explícitament una "declaració d’amnistia general per als presos polítics i el retorn dels exiliats".
La implicació social augmenta i el diumenge 25 de gener de 1976, una comissió ciutadana lliura un document signat per més de trenta entitats i associacions terrassenques, en què sol·liciten l’amnistia. Prèviament, pels diferents barris de la ciutat s’havien dut a terme diverses manifestacions pacífiques per reivindicar l’amnistia.
Finalment, el diumenge 1 de febrer, igual que el 8, milers de persones omplen els carrers de Barcelona per reclamar llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, entre ells i elles molts terrassencs i terrassenques; malgrat la brutal repressió, el poble treballador català pren els carrers i aquests deixen de ser propietat de la dictadura.
A Terrassa on es va celebrar el primer míting dels comunistes (PSUC) en la legalitat a Terrassa (29 de maig de 1976), i es va participar en la «Marxa de la Llibertat» (del 4 de juliol al 12 de setembre). Finalment, el 30 de juliol de 1976, el govern d’Adolfo Suárez va aprovar el Reial decret llei 10/1976 sobre amnistia, era una mesura de reconciliació nacional i per a assolir la normalització democràtica i a diferència, amb l’indult de 1975, justificat com un acte de clemència reial, aquest mostrava la voluntat democratitzadora del règim i l’amnistia era un element més.
Aquest amnistia fou rebutja per l’oposició i va ser percebuda com a insuficient, ja que era molt limitada i només afectava els delictes d’intencionalitat política que no impliquessin violència contra les persones i mantenia els efectes legals de les condemnes. Les mobilitzacions continuaren a Terrassa i arreu, per una amnistia total i sense exclusions.
L’amnistia de 15 d’octubre de 1977 va significar l’alliberament de tots els presos polítics, però també una de llei de “punt final”, que va permetre la impunitat dels crims perpetrats durant quaranta anys de franquismes. Els grans beneficats de l’amnistia van ser els botxins dels règims, els cossos de seguretat i l’aparell judicial.
Avui, una part del jovent –minoritària, però important–, diu que durant la dictadura franquista es vivia millor, amb un cop d’ull a la història de Terrassa, només en imatges, no cal ni llegir res, es poden adonar del seu error; no crec pas que ningú, volgués viure voluntàriament en aquella ciutat de nit i boira en què vàrem viure nosaltres.
“La batalla per la nostra història i contra l’oblit és llarga i fatigosa, però cal lliurar-la, si no els nous Winston Smith des del Ministeri de la Veritat i sota el comandament del Big Brother de torn, ens la reescriuran sense escrúpols, amb mentides i indignitats, i ens tornaran a fer acceptar les falsedats de sempre: La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància es la força.”
De tot això parlarem en la presentació del llibre: “Les manifestacions per l’amnistia i la llibertat: Barcelona 1 i 8 de febrer de 1976” amb els autor David Ballester i Manel Risques i presentarà i parlarà de Terrassa en Manuel Márquez. Serà el dijous 12 de febrer, a la seu d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals (c/ Sant Pere, 46 1r). També hi participaran persones que van viure els fets, per tal de donar la seva visió 50 anys després.