Espero que el títol de l’article hagi provocat la mateixa sensació de malestar que em va provocar a mi quan el vaig decidir.
Tinc present que és del tot políticament incorrecte, ja que vincular escola i feixisme és lleig.
Però què fem, mirem cap a un altre costat mentre els discursos xenòfobs, racistes i discriminatoris de tota mena campen lliures per l’aula i el pati dels instituts? I què fem amb l’alumnat que mai ha tingut un desengany, que no s’ha avorrit mai, que no ha viscut cap frustració i que gairebé mai ha sentit un no per resposta? No són preguntes retòriques, sinó neguits d’un docent que ja porta un quart de segle a l’aula i que ha vist com en els darrers anys, sobretot en el període postpandèmia, algunes actituds i comentaris molt poc freqüents abans, ara són presents. Fa temps que la coeducació, l’educació afectivosexual, els valors democràtics, el respecte a l’altre, l’empatia, l’escolta activa a la diversitat d’opinions, l’esperit crític, la preocupació pel medi ambient i una bateria de bones pràctiques i valors són part del tronc del sistema educatiu. Com és, doncs, que a vegades el professorat deixem de parlar de temes que considerem importants per la reacció que pugui tenir part del nostre alumnat, per no ferir susceptibilitats o per evitar que els pares demanin una reunió incòmoda amb el tutor? El Josep Sala i Cullell ja fa temps que defensa des de VilaWeb que això és producte d’un efecte pèndol: ara és contracultural i revolucionari oposar-se al discurs institucionalitzat de la igualtat, dels DDHH, del feminisme i de l’ecologisme. Crec que té part de raó, però el fenomen és més complex i no només atribuïble a l’oficialitat de les reivindicacions que havien estat tradicionalment de les esquerres.
Posaré dos exemples reals per il·lustrar el que estic dient, un que li va passar a un company i un cas que em va passar a mi. El “David” era professor de la matèria optativa de Filosofia de 4t d’ESO. Per parlar del drama de les migracions va ensenyar la tristament famosa foto del nen kurd d’origen sirià ofegat a les costes de Bodrum (Turquia), l’Aylan Kurdi. S’ha convertit en una imatge icònica del segle XXI, ja que concentra el drama de la guerra, de l’exili, de la repressió a un poble perseguit, de la desprotecció dels més vulnerables (els infants) i de la pèrdua d’esperança en el futur (la desaparició del relleu generacional). Sí que és una imatge dura, impactant i que pot trasbalsar, però també és una imatge de la condició humana en estat pur: la tragèdia de la vulnerabilitat. El “David” havia preparat una activitat dirigida en què la foto formava part dels materials per parlar de la guerra i del drama que l’acompanya. El que no s’esperava era rebre el tipus de correu que va rebre de la mare d’una alumna de la seva classe i de qui jo era tutor. Li expressava que la foto no era pertinent per ser ensenyada a la seva filla i als companys i companyes de classe i que ja s’encarregava ella de transmetre-li els valors que ella considerava oportuns. Quan em va venir a comentar el cas vam creure que el més oportú era explicar-li a la mare la funció didàctica de la imatge en el context de l’activitat que s’havia dissenyat. Al final, el “David” va decidir trucar a la mare i disculpar-se per com s’havia sentit la seva filla. Li va explicar el fonament pedagògic, però no la va convèncer.
En el meu cas és una situació que s’ha repetit ja algunes vegades en tallers de coeducació i igualtat que imparteixo. Com a formador en coeducació i sexoafectivitat, fa temps que estic interessat en les noves masculinitats, en aquelles masculinitats feministes, que qüestionen la narrativa patriarcal dominant i que creuen que una igualtat real passa perquè els homes assumim els nostres privilegis, alhora que assumim com a nostres els valors i activitats que tradicionalment s’han considerat femenins com per exemple les cures, l’empatia i l’escolta activa. En definitiva, que defensem la igualtat entre homes i dones. En el taller que he estat impartint anomenat Masculinitats igualitàries sempre hi ha actituds de rebuig frontal d’una part petita de l’alumnat d’ESO. Són casos minoritaris, però sorollosos: són alumnes que prenen la paraula per exposar un discurs hipermasculinitzat i “incel”, que no tenen cap mena d’inconvenient a fer pública la seva postura, que qüestionen la violència de gènere i que utilitzen sovint exemples puntuals de violència de dones cap a homes o de denúncies de violència masclista falses fetes per dones per negar que l’autèntic drama humà es troba en la violència dels homes cap a les dones. És una narrativa que s’han fet pròpia i que no atén a raons, a dades estadístiques, a l’empatia cap a la víctima, ni a l’apel·lació als valors ètics i humans.
Fa uns dies parlava d’aquestes postures extremes amb l’Antoni Santisteban, professor de Didàctica de les Ciències Socials de la UAB. A la conversa que vam tenir fent un cafè hi vèiem un cert patró relacionat amb fins a quin punt en les societats occidentals urbanes hem sobreprotegit els nostres infants: “Els nens i les nenes ja no arriben a casa amb els genolls pelats”, li deia jo, “i ja no hi ha espais de joc lliure al carrer: tot són extraescolars dirigides”, deia l’Antoni. Vam coincidir en el nefast paper que estan tenint les xarxes socials en fer arribar tota mena de missatges extremistes, generant bombolles comunicatives que intensifiquen el que es coneix com a biaix de confirmació, el fet que tendim a llegir, buscar i acceptar la informació que confirma el que ja creiem, no pas a contrastar-la ni buscar-ne que s’oposi a la nostra postura. “Alguna cosa no haurem fet el professorat de Ciències Socials…”, va sentenciar com un savi que sap que no sap res. Primer vaig riure descregut, però crec que és una qüestió en què val la pena pensar, però no només com a docents, sinó com a ciutadans. Què hem fet o què hem deixat de fer perquè mostrar la foto del patiment per combatre’l no sigui entès com una oportunitat educativa o per evitar que el nostre alumnat faci seus els discursos d’odi? Seguim la setmana vinent aprofundint en les causes d’aquesta dualitat.