La nit del dimecres al dijous va morir en Joan Casals i Clotet, músic i organista, responsable musical de la parròquia i Catedral del Sant Esperit des de l’any 1966 fins a la seva jubilació. Al llarg de tots aquests anys, al Sant Esperit li ha tocat treballar amb un bon nombre de rectors. En concret sis. Jo he estat un d’ells, i puc dir que he tingut la sort de fer-ho.
És des d’aquesta perspectiva que m’atreveixo a escriure, conscient que la personalitat del Joan i la seva dedicació a la música i la projecció cultural i ciutadana va molt més enllà d’aquesta faceta cultual. Tot i això, cal dir que al llarg dels anys aquesta dedicació a la basílica i ara catedral és la que ha ocupat més hores en el seu conjunt i en bona part del seu itinerari vital. El fet d’haver col·laborat amb sis rectors diferents dins la mateixa institució, cadascú amb una formació i estil propis, i en èpoques tan variades en la singladura eclesial, des del postconcili fins a la creació d’una nova diòcesi, és una bona mostra de la profunda eclesialitat i vivència religiosa del Joan.
Em comentava sovint que s’havia entès amb cada un dels rectors, i això que eren molt diferents, però era prou sensible, respectuós i educat per no parlar d’un rector a l’altre (ni bé ni malament), sinó cercar els camins de diàleg i entesa a cada moment.
Era una persona de profunda vivència religiosa, rebuda a casa i forjada en el seu pas per l’Escolania de Montserrat amb bons músics i pedagogs, i millors persones i cristians. Montserrat sempre ha estat un referent per ell. Una vivència religiosa que el portava a ser una persona inquieta, amant de la conversa profunda, del diàleg amistós, de la solidaritat a flor de pell, de la recerca de camins per fer una Església més propera i atenta als temps que vivim. El missatge de l’Evangeli, l’escolta de la Paraula de Déu i la predicació dels homes, i la celebració dels sagraments que va viure directament en tants anys van afaiçonar la seva existència. Recordava que el Sant Esperit era l’església que tenia més hores de dedicació d’orgue, i aquestes hores les emprava ell directament, dissabte i diumenge principalment. Amb l’excepció del mes de vacances, del 15 de juliol al 15 d’agost.
S’esforçà a promoure la fe i la cultura des de la seva dedicació al Sant Esperit. Eren notables i d’extraordinària qualitat els concerts que s’hi organitzaven a la seva època i promoguts per ell mateix. El Concert de Nadal amb un format gran i sempre obert a les incorporacions dels talents més joves, i el Concert de Quaresma, en format reduït i recollit, a la Capella del Santíssim, que ell sempre considerava més aviat com un espai de recés i preparació del cor per a la Setmana Santa. I és que sabia harmonitzar la qualitat musical amb la profunditat espiritual. La preparació d’aquests concerts, juntament amb la promoció de la participació de les corals de la ciutat en la Missa de Santa Cecília i l’acompanyament a la Schola Cantorum, comportava gaudir d’unes reunions preparatòries en què es traspua la finor espiritual i la professionalitat musical que sempre acompanyà el Joan.
Però sens dubte, quan més gaudia el Joan era les estones que pujava al cor per tocar l’orgue, fos a les celebracions o bé especialment aquells dijous a la tarda, quan el temple estava tancat i ell es deixava anar amb tot el seu saber, i els seus dits feien sonar admirablement aquelles notes que esdevenien composicions úniques i originals que, com l’encens, pujaven cap amunt, ben amunt. Ja jubilat i en les fases inicials de la malaltia, començant a perdre la noció del temps i les coses, encara recordo que venia al Sant Esperit amb la seva esposa, l’incansable M. Carme que sempre l’ha acompanyat, i tot era seure a la cadira de l’orgue que els seus dits eren empesos directament com enduts per una força natural i instintiva a executar belles interpretacions musicals, com en els millors temps. Com ara, on estic segur gaudirà en plenitud de tot el que ha tocat a l’orgue durant tants anys.