La política s'ha anat transformant en un espai dominat per la banalització del debat públic.
Les idees se simplifiquen fins al límit, els continguts es redueixen a titulars i el relat sovint pesa més que el fons i que el tema. En aquest context, la política també ha adoptat formes pròpies de la lògica de les xarxes: la política “influencer”, en què la imatge, la presència i la comunicació immediata tenen un pes cada vegada més gran.
El resultat és una política que, en molts casos, és més representació que debat, i que fins i tot en l’àmbit local tendeix a convertir-se en una posada en escena. No és només una qüestió de comunicació, sinó de com aquesta manera de fer política acaba condicionant la seva relació amb la realitat.
I això té un efecte directe: cada vegada hi ha més distància entre la política i la gent. No una distància abstracta, sinó molt concreta. Gent que mira la política, però no s’hi reconeix; que escolta, però no sent que se li estigui parlant; que veu debats, declaracions i titulars, però no troba res que connecti amb la seva vida quotidiana. La política es va convertint en un espai que passa al costat, no en un espai compartit.
Aquesta desconnexió no és neutra i té conseqüències directes. Quan la política es percep com un escenari permanent, quan tot sembla pensat més per impactar que per transformar, quan el relat pesa més que els resultats, apareix la desconfiança i la sensació que res no és del tot real. Tot sembla formar part d’un guió que es repeteix, amb discursos pensats més per ser explicats que per ser fets realitat, i amb una activitat política que sovint no té continuïtat fora dels plens, dels titulars o dels espais mediàtics.
En aquest context, es fa molt fàcil instal·lar la idea que “tots són iguals”, fet que provoca que els matisos desapareguin. Quan la política perd credibilitat, també perd capacitat d’interpel·lar.
En la darrera dècada he tingut l’oportunitat de viure la política des de diferents aspectes: primer observant-la, després explicant-la i, finalment, participant activament en la construcció d’un projecte polític. Aquest recorregut m’ha reafirmat en una convicció: la política només té sentit quan és capaç de millorar la vida de la gent. Passar d’observar la política a formar-ne part m’ha permès entendre millor les seves contradiccions, però també la seva enorme capacitat de transformar la realitat quan la política es posa al servei de les persones.
Per què la gent deixa de sentir la política com a seva? No és només una qüestió de desconfiança, sinó també de reconeixement. Quan el llenguatge polític s’allunya de la realitat quotidiana, quan els debats es tornen autoreferencials i la política sembla parlar més d’ella mateixa que dels problemes de la gent, es trenca el vincle.
El resultat és una pèrdua de connexió: la sensació que la política ja no és un espai on intervenir, sinó un espai que s’observa des de fora, sense capacitat real d’incidir-hi. El que es debilita és la pròpia idea de democràcia com a espai de conversa i participació. Com recordava Jürgen Habermas, la qualitat democràtica està estretament vinculada a la qualitat de les seves converses. Quan aquestes converses es buiden de contingut o es converteixen en pura representació, el que es posa en risc no és només la política, sinó la seva capacitat de governar amb sentit.
No hi ha una resposta única ni fàcil a com revertir això. Però sí que hi ha camins que poden reconstruir aquest vincle. Participar en el barri, implicar-se en associacions de veïns, formar part d’entitats socials, esportives o culturals, també en partits polítics són maneres de recuperar la política com un espai compartit. Espais diferents però complementaris, on la política torna a ser pràctica i no només discurs, i on les persones deixen de ser espectadores per convertir-se en protagonistes de la vida col·lectiva.
Aquesta desconnexió també té una altra conseqüència: la tendència a diluir el debat sobre les idees i els valors que hi ha darrere de cada proposta política. Sovint es presenta la política com una qüestió de gestió, com si totes les decisions fossin neutres. Però governar és també prendre partit sobre quin model de ciutat es vol construir, quines prioritats es fixen i quins interessos es decideix posar al centre. També implica entendre que ciutats com Terrassa no viuen aïllades, sinó que formen part d’una realitat més àmplia i necessiten projectes connectats amb altres escales de govern i amb un marc ideològic que doni coherència a les polítiques que s’impulsen. La discrepància ideològica és legítima i necessària; el que debilita la democràcia no és que existeixin projectes diferents, sinó que es deixin d’explicar o es presentin com si fossin indiferents. Explicar les idees amb honestedat i obrir espais de debat és també una manera de reconèixer la ciutadania com el que és: persones amb capacitat de decidir, de qüestionar i de construir col·lectivament.
Reconstruir aquest vincle no és fàcil, i tampoc depèn d’un únic factor, però les dinàmiques que avui veiem també a Terrassa no ens ajuden a recuperar aquesta confiança. Ens és urgent que la política torni a parlar de la vida real amb voluntat de transformar-la. Que torni a ser un espai on la gent pugui reconèixer-se i sentir que forma part del que està passant.
Aquest és, probablement, un dels grans reptes que tenim al davant: tornar a posar en valor la política. Una política útil, propera i capaç d’interpel·lar. Una política que expliqui abans de simplificar i que sigui present als barris molt abans que als titulars. Perquè només així la política tornarà a ser percebuda com allò que mai no hauria d’haver deixat de ser: una eina col·lectiva per millorar la vida de la gent.