Hem denunciat moltes vegades els vehicles de combustió que no respecten els límits de velocitat, la superioritat moral d’alguns ciclistes i darrerament els conductors de patinets perquè creuen que viuen a la selva. Però i dels vianants superempoderats no n’hem de dir res?
Efectivament, cada vegada és més freqüent que topem amb les actituds arrogants de vianants que han cregut que els seus drets de prioritat, especialment en els passos zebra, els permet creuar sense encomanar-se a cap sant. Això, si no ho fa amb la vista fixada al mòbil. No estic parlant dels qui no compleixen les normes bàsiques d’esperar que els semàfors estiguin en verd, o d’ajustar-se als passos ben assenyalats. En aquest punt, fins i tot es pot entendre una certa discrecionalitat en situacions sense cap risc. Però no: parlo de la gent que pensa que un pas zebra té poders màgics i que qualsevol vehicle s’aturarà en qualsevol circumstància.
I no és així. Tot conductor de vehicle de quatre rodes sap que el vianant té prioritat de pas. Sí. Tanmateix, hi ha moments en què les coses es compliquen. Hi ha vianants que queden amagats darrere de contenidors i altres artefactes i que el conductor no veu arribar. Hi ha vianants que queden aturats, dubitatius, en un pas zebra i el conductor no pot endevinar ni quina ni quan serà la decisió final. Hi ha vianants que prenen la decisió de travessar el pas zebra de manera inesperada, com si estiguessin sols al món. Hi ha, com deia abans, els qui ni es prenen la molèstia de mirar si s’acosta algun vehicle perquè tenen el nas enganxat al mòbil, i els que tampoc no en poden sentir la remor perquè tenen les orelles colgades sota uns aparatosos auriculars.
No tinc informació de quants accidents, lleus o greus, són provocats per aquesta manca de precaució dels vianants, ni de quants ensurts s’emporten uns i altres. Però hi ha una cosa que em sembla òbvia: tenir preferència de pas no significa haver de deixar de caminar amb prudència per la via pública. És a dir, no es pot confondre la “preferència” amb una mena de dret moral superior que permeti descarregar tota la responsabilitat en una de les parts.
En alguns països més civilitzats que el nostre, en els passos zebra hi ha unes senyalitzacions que recorden l’obligació de mirar a dreta o esquerra, segons d’on venen els vehicles, abans de travessar. No limiten la preferència, però adverteixen del risc. És tant de sentit comú, que sempre m’havia semblat una advertència sobrera. Però ara mateix, a casa nostra, és una evidència que mirar abans de travessar un carrer ja no forma part del sentit comú ni dels aprenentatges bàsics de la majoria, i potser sí que caldria especificar-ho amb una senyalització horitzontal.
La reflexió podria acabar aquí, i simplement parlar de canvis de costums. Però, sense voler-me passar de frenada, crec que aquest comportament arrogant al carrer de molts vianants és símptoma d’alguna cosa més greu. Penso que la retòrica dels drets individuals està erosionant un cert sentit de la responsabilitat col·lectiva. Penso que la retòrica en contra dels vehicles de combustió, sumada la de la superioritat del vianant, de la retòrica contra les vies de circulació i a favor de les zones sense vehicles, de les retòriques que confronten suposats poderosos contra suposats vulnerables, contribueixen a crear un clima de convivència, per ser suau, poc amable.
I, tanmateix, encara hi ha vianants que fan un senyal d’agraïment al conductor que els ha cedit el pas, i hi ha conductors que agraeixen al vianant que no els hagi forçat a fer una frenada en sec. Aquesta espècie, en vies de desaparició, són els que encara ens fan la vida més amable.