Publicitat
Opinió

Perdonin, però m’he perdut!

Quan estudiava a la Universitat em va tocar fer una assignatura que es deia Lògica Matemàtica, era una assignatura difícil i enrevessada per a tots nosaltres que veníem, i presumíem, de ser de Lletres pures. Segurament l’estat de perplexitat que tots arrossegàvem la va resumir perfectament un company de classe quan, als volts de Nadal, va aixecar la mà i li va dir al professor: “Ho sento, però no ho entenc”. Quan el professor li va demanar què és el que no entenia, l’alumne, tot resignat, li va contestar: “De l’octubre ençà, res”! He de confessar que jo estic igual! D’ençà del 9 de novembre i de la famosa declaració del Parlament no entenc què està passant en aquest país, políticament parlant, i la meva perplexitat ha arribat al seu grau màxim en llegir les al·legacions que ha presentat la Mesa del Parlament contra la impugnació, promoguda pel Govern espanyol davant del Tribunal Constitucional, de la declaració que va aprovar el Parlament català el dia 9 de novembre, en la qual, entre altres coses, es deia literalment que “aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, al que considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia”. Doncs, bé, ara, en aquestes al·legacions, signades per Carme Forcadell, s’afirma que “la resolució és una simple instrucció indicativa per la que manifesta més una aspiració o desig que una disposició vinculant”! Unes al·legacions que, traduïdes al llenguatge del carrer, o del bar, vindrien a ser “no t’enfadis, que era broma”.

De debò tot allò que es va aprovar el dia 9 de novembre i que ens va fer perdre tant de prestigi internacional era només “un desig no vinculant”? I aquell annex de “Mesures que haurà d’aplicar el futur govern destinades a blindar drets fonamentals afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol” era també un brindis al sol? Doncs aleshores trobo que es van quedar curts i en comptes de parlar en l’esmentat annex de la pobresa energètica, l’habitatge, la sanitat, l’educació, la garantia de les llibertats públiques, els refugiats, el dret a l’avortament i el pla de xoc social haurien pogut resumir-ho tot en la cèlebre frase de Francesc Pujols “a partir d’aquest moment, els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat”! Hauria estat més curt i més clar i, tractant-se “d’un desig no vinculant”, hauria tingut el mateix efecte real.

Dec ser jo que, com aquell company de curs, fa temps que no entenc res! Jo no sé què és la nova política i, segurament, no dec saber què és “l’astúcia política” però sí que sé què és avergonyir-se del partit en què milites -he estat militant del PSC- i no m’agradaria sentir el mateix pel meu Parlament. En política, almenys en la política digna feta per gent digna, una declaració és un compromís i quan hom la fa n’assumeix les conseqüències que pugui comportar. I si es diu que, a partir d’ara no s’obeiran els dictats del Tribunal Constitucional, no s’obeeixen. I si no s’està disposat a fer-ho, o no s’és capaç de fer-ho, no es diu, ni es declara, ni es manifesta. Ep, almenys, si es té la intenció que algú, en algun lloc, ens prengui seriosament!

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top