Amb l’arribada de l’estiu, també arriben els incendis forestals. Enguany, a Terrassa, hem tingut un ensurt a la finca de Can Carbonell, a tocar del Club Egara.
Els incendis forestals són molt aparatosos. El fum, el foc, la sensació de descontrol, la manca de visibilitat, la impotència, els paisatges calcinats, i sobretot el perill que comporta per la vida de les persones. A la majoria ens colpeix veure un incendi forestal.
Vivim en un país en què bona part és de clima mediterrani i, per tant, d’estius secs i calorosos, en què la possibilitat d’incendis és alta. De fet, els arbres propis del bosc mediterrani han evolucionat tenint en compte el foc. Les pinyes dels pins exploten a altes temperatures per escampar els pinyons i així puguin créixer nous pins un cop s’ha cremat el bosc. El suro de les alzines sureres que fem servir com a taps per als vins és un aïllant tèrmic per evitar que el foc mati l’arbre. Per tant, els incendis forestals formen part de l’evolució dels nostres boscos, i encara que sembli mentida, un foc forestal no és quelcom antinatural o artificial.
No obstant això, segons dades dels Agents Rurals, només el 10% dels incendis forestals són naturals (principalment provocats per llamps). La resta són provocats per causes humanes. Això vol dir que tenim un 90% més d’incendis dels que hauríem de tenir i, per tant, un 90% més de focs que els que els boscos poden assumir. Així doncs, tot i que els incendis són fenòmens que la natura ja ha previst, la freqüència per causes humanes és molt més gran que la que hauria de ser de forma natural.
El foc té un impacte en el dia a dia de les persones molt important. Per als qui hi viuen i per als que en gaudeixen. Després d’un incendi, el paisatge canvia radicalment. Actualment, segons l’associació de gestió forestal sostenible (PEFC), un bosc cremat pot trigar entre 30 i 50 anys a recuperar-se. A això cal sumar-hi que les condicions climàtiques cada vegada són més extremes (sequeres, onades de calor, pluges torrencials...). Aquest fet dificulta encara més la regeneració dels boscos. És per això que penso que és important evitar al màxim la propagació de grans incendis forestals.
Amb els últims focs, les tertúlies dels mitjans de comunicació s’omplen de preguntes i teories al voltant de la gestió dels boscos. Hi ha qui pensa que l’abandonament de l’activitat agroramadera i la manca de gestió forestal és la responsable que els incendis es propaguin ràpidament i de forma descontrolada. D’altra banda, hi ha qui té una postura conservacionista del bosc. Creu que el bosc per si sol es gestiona i no cal fer-hi res. Que la cultura extractiva del bosc (obtenció de llenya i fusta) perjudica la biodiversitat i la seva conservació.
Si analitzem les finques forestals de Terrassa i especialment de l’entorn de Sant Llorenç, són majoritàriament de titularitat privada. Avui dia, ser propietari d’un bosc és més un mal de cap que cap altra cosa. La rendibilitat d’un bosc és molt baixa i suposa un esforç de temps i d’inversió importants. Actualment, totes les finques forestals han de tenir un pla de gestió forestal. Teòricament implica anar fent actuacions al bosc. A la pràctica, s’acaba reduint a buscar, d’on sigui, alguna subvenció per mitigar l’efecte d’un gran incendi, fent alguna franja de seguretat (zones amb baixa densitat d’arbres). De fet, en aquest sentit, les franges de seguretat són del tot escasses, i prova d’això és que l’incendi de Pont de Vilomara, l’any 2022, va cremar algunes cases.
Si una finca forestal no dona rendibilitat, no s’hi fa res. Com és lògic, ningú treballa per no guanyar diners o fins i tot perdre’n. Això fa que els boscos creixin de manera natural sense cap mena d’intervenció humana (el que vindria ser la idea del conservacionisme). El resultat és tenir un bosc amb una densitat d’arbres per metre quadrat molt alta, un sota bosc atapeït, molta competència per a l’aigua i arbres prims i febles. La combinació perfecta per a un gran incendi.
Per tant, si volem evitar que se’ns cremi el territori, que un dia ens llevem amb la muntanya de Sant Llorenç calcinada, no podem continuar fent el mateix. Cal avançar cap a polítiques que promoguin l’activitat forestal, més enllà de les subvencions esmentades. És qüestió de voluntat política. En altres sectors, les polítiques públiques han capgirat moltes realitats. Penso en l’entrada en vigor de les zones de baixes emissions. En poc temps, s’ha renovat la flota d’automòbils, i pràcticament han desaparegut els dièsels antics a les zones urbanes.
Em pregunto què passaria al sector forestal si, per exemple, els edificis públics de nova construcció o els pisos de protecció oficial haguessin d’estar fets amb un percentatge de fusta del país. O que a l’Hospital de Terrassa es promogués la biomassa com a sistema de calefacció.
Hi ha moltes possibilitats, però cal posar-hi fil a l’agulla. El bosc també pot generar llocs de treball, riquesa i valor afegit. Tenim la tecnologia i el coneixement científic per poder-ho fer amb criteris ambientals que ens permetin tenir boscos madurs i resilients al canvi climàtic i als grans focs. Som-hi!