La topada que van provocar els regidors de Vox diumenge de Festa Major, a més de desagradable, és de molta gravetat. Per dues raons: per l’estil agressiu de fer política, i encara més, perquè té suport electoral.
No ens equivoquem: Vox no és només un partit d’extrema dreta, com ho pot ser el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen a França. És una organització que aconsegueix la seva notorietat fomentant la desconfiança i el descrèdit de la política institucional. Són uns veritables antisistema, però reaccionaris. Per tant, no tenen res per aportar a la ciutadania, i tot s’orienta a la destrucció de l’oponent, siguin persones, partits o institucions. És el partit dels malcontents, dels emprenyats amb el món. És el partit dels que menyspreen el sistema per poder justificar, sempre que troben la manera, que se n’aprofitin de manera fraudulenta. Són els abanderats de la insolidaritat amb la comunitat. Per tant, la seva estratègia, per ser populars entre els seus, és la del rebentaire: de plens municipals -insultant-, de manifestacions reivindicatives -manipulant-les-, d’esdeveniments públics -creant malestar- o de festes populars comunitàries -intentant dividir el poble-.
El més greu d’aquesta organització és que no actua només amb la força que li donen els militants o els electors, sinó que en molts casos -no ho puc provar de Terrassa, però ho sé de ciutats catalanes similars a la nostra- tenen un suport fins i tot internacional. Suport econòmic, suport organitzatiu i suport comunicatiu. Tant de bo el desagradable incident del diumenge de Festa Major hagués estat només el resultat del mal caràcter de les persones que el van provocar. No: darrere seu hi ha una estratègia calculada i ben orientada i que a cada lloc sap trobar la persona disposada a ballar el so que li toquen.
Certament, la resposta de la resta de formacions polítiques municipals a la provocació dels regidors de Vox, la del comunicat dels grups de cultura popular i l’espontània reacció ciutadana, en aquesta ocasió, va ser ràpida, van controlar adequadament la situació i els van expulsar de la Festa. Enhorabona. Tanmateix, cal dir que aquesta necessària expulsió no els espanta, no els debilita ni els farà recapacitar. Al contrari, forma part del que pretenien aconseguir amb la provocació allà, i de com es victimitzaran per sumar vots a favor seu. Qui pensi que allà es va acabar el conflicte, que es va guanyar la partida, s’equivoca. En trauran profit.
I és que si aquesta gent ha aconseguit fer-se un lloc en una ciutat com la nostra és perquè saben aprofitar les esquerdes que els ofereix una societat parcialment fragmentada i desarrelada. És una organització paràsita que s’alimenta dels punts febles, gairebé inevitables, d’una societat en ràpida transformació demogràfica, cultural i laboral; d’uns mitjans de comunicació que n’exageren les fractures i d’unes xarxes en les quals es pot mentir sense pudor i fomenten l’odi. No es tracta de negar l’existència d’aquestes esquerdes i certament cal treballar intensament per posar-hi remei. Però és obvi que mai no es podran evitar del tot i que cal repensar com les democràcies s’han d’enfrontar amb més intel·ligència que l’actual a aquests enemics. Cal combatre’ls amb polítiques socials, però també amb una acció policial intensiva i amb una estratègia comunicativa menys ingènua que l’actual. Cal entendre que, malgrat el poeta, enlloc ja no existeix aquell “nord enllà” on se suposava que la gent era “neta, lliure, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.