La tecnologia sempre ha estat una moneda de doble tall, ens ha portat beneficis com a esperança de vida i també per un altre lloc nous perills. La nostra espècie ha vist la pobresa, la malaltia, la desgràcia que han caracteritzat la nostra història.
Ara nosaltres tenim les eines per expressar-nos tècnicament, tenint al nostre abast la web per aprofundir a les regions del món menys desenvolupat. Podem compartir el creixement mèdic a un nivell exponencial per tot el planeta.
La bioenginyeria es troba a l’avenç que suposarà la inversió dels processos associats a malalties i envelliment. La nanotecnologia i la robòtica dista a hores d’ara de dues o tres dècades per continuar l’expansió exponencial d’aquests avenços. Passarem cada cop més temps en ambients virtuals i podrem tenir qualsevol tipus d’experiència que desitgem i amb qui desitgem. La nanotecnologia tindrà la capacitat de donar forma al món físic perquè s’emmotlli a les nostres necessitats i desitjos. Vells problemes derivats de la nostra decadent “era industrial” serà superada i serem capaços de revertir la destrucció mediambiental. Cèl·lules de combustible nanodissenyades i cèl·lules solars ens proporcionaran energia neta. Hi haurà nanorobots a l’interior dels nostres cossos que destruiran patògens, eliminaran restes de proteïnes malformades, repararan l’ADN i es revisarà l’envelliment. Així serem capaços de redissenyar tots els sistemes del nostre cos i cervells perquè siguin més potents i duradors. El més important serà la fusió de les intel·ligències biològiques i no biològiques, encara que la intel·ligència no biològica aviat serà la predominant.
Es parla de beneficis i perills una vegada aconseguit els extraordinaris èxits de la tecnologia al segle XXI. L’augment i la capacitat destructiva de la nostra societat podria posar fi a tots els mamífers del planeta.
Des de la dècada de 1980 hi ha els mitjans i coneixements per crear patògens potencialment més perillosos que les armes nuclears. En un laboratori de bioenginyeria de la Universitat John Hopkins es va simular un joc anomenat “hivern fosc”, que va demostrar la introducció de la verola a tres ciutats als EUA, podria causar un milió de morts. Els virus van ser biodissenyats per derrotar l’actual vacuna de la verola. La prova d’aquest perill va quedar clar en un experiment dut a terme a Austràlia, l’any 2001. Quan el virus de la verola dels ratolins va ser modificat amb gens que van alterar la resposta del sistema immunològic, la vacuna va ser incapaç de parar aquest virus modificat.
Aquestes amenaces han demostrat una acceleració contínua d’una llarga història de catàstrofes que han estat generades de manera interna i d’altres des de l’exterior. És cert, pel que fa a l’evolució biològica, va patir calamitats de col·lisions amb asteroides i la manca de responsabilitat humana amb la seva pròpia destrucció amb grans guerres. No obstant això, podem trobar cert consol en l’efectivitat de resposta mundial en el cas del virus de la SARS (síndrome respiratòria aguda severa). Els científics van ser capaços de seqüenciar l’ADN del virus de la SARS al cap de trenta dies després de la seva aparició. No obstant això, el virus del VIH es va trigar 15 anys a estar controlat en aquells temps, la coordinació científica no era possible.
A mesura que la tecnologia s’accelera en la direcció d’un desenvolupament complet del Genoma, la Nanotecnologia i Robòtica, presenciarem un entrellaçament de potencials. Una solució considerable és, la replicació dels nanorobots per ser útil on la tecnologia nanorrobotica necessita milers de milions d’aquests dispositius. Per aconseguir els nivells d’autoreplicació, caldria l’estratègia del món biològic. Seria com la cèl·lula d’un zigot fecundat es converteix en bilions de cèl·lules humanes. També cal esperar, si aquesta mateixa autoreplicació surt malament es pot produeix un càncer i acabar produint la destrucció biològica.
Els principals materials per a la construcció dels nanorobots, és el carboni. El carboni és el component ideal per als assemblats moleculars que tenen capacitat per formar 4 enllaços covalents. Les molècules de carboni poden formar cadenes rectes, en ziga-zaga, en forma d’anells, nanotubs, plecs, matrius d’hexàgons i pentàgons que formen esferes. Altres varietats de la biologia han fet el mateix ús del carboni que trobaria a la biomassa.
Podria un nanorobot fora de control destruir la biomassa terrestre? La biomassa té de 10/45 àtoms de carboni, una estimació amb un nanorobot és de 10/6. Aquest nanorobot malèvol necessitaria replicar-se al voltant de 10/39 còpies de si mateix, per reemplaçar la biomassa que podria aconseguir amb 130 replicacions expandides. El físic molecular Rob Freitas ha calculat un temps de replicació aproximat de 100 segons, de manera amb 130 cicles de replicació requeririen tres hores i mitja. Tot i això, el ritme de destrucció seria més lent, la biomassa no està distribuïda de forma eficient. A més, la petita grandària dels nanorobots no pot viatjar molt de pressa, trigarien diverses setmanes per fer la volta al món. Basant-nos en aquesta observació, ens podem imaginar una possibilitat maligna o benigna. Una sembra de nanorobots que en lloc de destruir la biomassa s’expandís ràpidament per produir un sembrat de biomassa en un planeta qualsevol. Això seria possible a la tecnologia aplicada al passat de la Terra? Al seu escenari autoreplicant, els nanorobots poden utilitzar elements bàsics en la pols aèria i en la llum solar com a combustible.
El filòsof suec Nick Bostrom anomena “riscos existencials” els perills que es troben a la biologia sobre la Terra. Per primera vegada, quan van néixer la bomba d’hidrogen i la construcció de forces termonuclears, el president de la Comissió d’Avaluació de Míssils Estratègics de la Força Aèria i assessor del Govern dels EUA sobre estratègies nuclears, va calcular la probabilitat d’un armagedó nuclear. És possible que ja s’hagi sumat un risc existencial d’un virus biodissenyat, que s’expandeixi fàcilment i que tingui un llarg període d’incubació i que acabi sent letal. Crec que podem fer un curt repàs de la nostra memòria. La possibilitat d’afegir gens portadors de toxines mortíferes a virus contagiosos, com els del refredat, han creat un altre possible escenari de risc. Va ser aquesta la possibilitat que va conduir a la celebració de la conferència ASILOMAR, l’objectiu del qual va ser considerar com combatre aquesta amenaça. Tot i que aquests principis han funcionat fins ara, les tecnologies són capaces de dur a terme manipulacions genètiques molt sofisticades.
Fa poc es va crear una controvèrsia sobre el potencial dels acceleradors futurs de partícules, de molt alta concentració d’energia per crear una reacció en cadena d’estats d’energia transformats a un nivell subatòmic. El resultat podria ser una àrea de destrucció que s’expandís exponencialment, cosa que faria trossos tots els àtoms de la nostra galàxia. Una varietat d’aquests escenaris ja ha estat proposada, incloent-hi un forat negre que absorbís el nostre sistema solar.
Alfred Nobel va descobrir la dinamita, provant interaccions químiques de les molècules. La bomba atòmica, milers de vegades més poderosa que la dinamita, es basa en interaccions nuclears que involucren els àtoms grans. La bomba d’hidrogen, desenes de vegades més potent que l’atòmica, es basa en interaccions que involucra una escala dels àtoms petits.
Hi ha altres qüestions importants, els nanorobots, suposarem que un individu intel·ligent podria introduir milions de nanorobots a l’aigua o al menjar de la població. Aleshores, aquests nanorobots podrien monitorar, influenciar i controlar els pensaments i accions.
A més, aquests nanorobots podrien ser influenciats per mitjà de virus informàtics quan s’estigui executant el programari a l’interior dels nostres cossos i cervells. De fet, hem estat capaços de controlar en gran manera la replicació de virus informàtics, per això ha estat fàcil per als professionals. Si es compara l’èxit a l’hora de controlar els virus informàtics amb el repte de controlar el disseny de virus biològics, la indústria del programari està descontrolada.