Que els pessimistes d’ofici i els que es complauen a malparlar dels polítics -que sempre queda bé- em perdonin l’obstinació, però torno a insistir en les bones notícies locals i en els bons resultats del treball tenaç -i injustament menystingut- de la majoria dels nostres polítics locals. I és que si la setmana passada destacava que els usuaris del Rebost havien baixat un espectacular 9 per cent, ahir, divendres, en un sol dia i en un sol exemplar del Diari de Terrassa, les bones notícies econòmiques locals eren tres. Primer, l’increment de beques menjador, que ja arriben a les 3.689, i que segons el mateix regidor de Serveis Socials, Noel Duque, quasi permeten assegurar que ningú que les necessita s’ha quedat sense. I, per arribar a aquesta xifra, a més dels increments afegits per les administracions catalana i local, ha estat molt destacable la decisió de l’Ajuntament d’atorgar la concessió dels menjadors a l’empresa Serhs, que hi ha aportat el valor de 500 beques completes.
La segona bona notícia és la reducció a Terrassa de l’atur registrat al Servei d’Ocupació que, després de vuit anys -a l’inici de la crisi-, s’ha tornat a situar per sota dels 16 mil aturats: 15.671, en concret. La taxa d’atur registrat encara segueix sent altíssima, del 14,5 per cent, però la reducció ja fa mesos que és regular i consistent. En un sol any, de desembre de 2015 a desembre de 2016, els inscrits havien baixat un 13 per cent. És clar que es tracta d’una dinàmica general a Catalunya, ben reflectida en l’evolució de les xifres locals. Però Terrassa no seguiria el camí general sense que el nostre Ajuntament no fes la seva feina, necessàriament discreta, de buscar noves inversions i assegurar les que tenim. I, per si fos poc, encara una tercera bona notícia: el Servei d’Ocupació de Foment de l’Ajuntament de Terrassa també ha vist reduïda l’atenció a desocupats en un 7,6% menys en un sol any.
Passa, però, que l’embranzida que porten els discursos catastrofistes, justificats per la brutal recessió econòmica que hem viscut i pels seus efectes inevitables en la gestió pública, ara costa de frenar-la i modular-la a la menor gravetat del moment actual i l’indiscutible procés de millora. En bona part, perquè hi ha una sèrie de professionals de les catàstrofes als quals no deu ser fàcil readaptar-se laboralment i, sobretot, mentalment. I, per tal que no sembli que fujo d’estudi, ja reconec que els del meu gremi -els sociòlegs- som dels que trobem més oportunitats en les crisis i dels que més ens costa reciclar-nos als canvis de tendència.
És sabut que l’estat de l’economia no es redueix a variables estructurals sinó que també és un estat d’ànim. Els qui en plena crisi, pressionats no tan sols per la dura realitat, sinó també per la crítica, la desconfiança i el descoratjament, han persistit a buscar solucions als problemes més immediats i als de mitjà termini els hauríem de fer un monument. Ja sé que, de les dificultats, sobretot en treuen profit els oportunistes, ja siguin els negociants sense escrúpols, ja siguin els polítics populistes. Però el reconeixement el mereixen els que s’hi han encarat i han aguantat el xàfec. I, ara que es redreça la situació, sobretot cal ser agraïts amb els que han estat al peu del canó sense defallir. La resta hauríem d’afavorir aquest canvi d’estat d’ànim que cal a l’economia per tal d’acabar de superar les pitjors dificultats. Potser els profetes de calamitats han estat útils per denunciar les pitjors desgràcies. Ara, però, fan nosa. Ara és l’hora dels optimistes.
