Opinió

Tot canvia… Menys la C-58

El lector m’haurà de disculpar si sóc insistent -o fins i tot pesat- en algunes qüestions que sembla que no tenen remei. Parlo, avui, de la C-58. És l’autopista que es va inaugurar l’any 1974 quan encara estudiava a la UAB (tot i que jo passava per la N-150, perquè anava en Vespino). I tinc la certesa que difícilment haurà canviat -en el tram de Terrassa a Sabadell- abans que no em jubili com a professor d’aquesta institució. Dos carrils amunt i avall, i paciència.

Sí: paciència, perquè, tot i que en els anys de crisi més dura es va notar un cert alleujament del trànsit, ara tot torna a ser com abans. Sigui l’hora que sigui, hi ha circulació lenta i aturades intermitents. Anar a la UAB a primera hora del matí poden ser entre 40 i 50 minuts. Tornar cap al tard, cues i cues. I l’anada a Barcelona, a qualsevol hora del dia, és un risc que obliga a prendre’s un temps més que prudencial per assegurar que no faràs tard.

Sembla que es va fer per indicació del Banc Mundial, que és qui va concedir el crèdit de 30 milions de dòlars per tal que es construís. I la darrera gran intervenció, iniciada el 2009 i acabada el 2012 -en temps de Tripartit i seguint criteris més ideològics que tècnics-, va ser el carril elevat de Montcada a la Meridiana, per on no passa gairebé ningú, i que va costar 80 milions d’euros. El compromís de les administracions a incrementar un carril entre Terrassa i Sabadell, a part d’altres intervencions també necessàries, és immemorial. Vull dir que ja ningú no recorda quants anys fa.

Publicitat

No deu ser fàcil fer números precisos, però segur que es podria calcular aproximadament quin cost té -en hores perdudes, en combustible consumit, en contaminació ambiental o en accidentalitat- aquesta incapacitat de dotar l’autopista C-58 (abans B-29, i després A-18) de les dimensions adequades a la magnitud econòmica de l’àrea que connecta. Estic segur que entre tots els usuaris, al llarg dels anys, hem pagat amb escreix molts més diners dels que hauria costat ampliar-la. És cert que, formalment, és una autopista gratuïta. Però el temps malbaratat en tots aquests anys fent cues, a més dels costos personals i socials abans esmentats, de fet, la converteixen també en una autopista de pagament. Un pagament "a l’ombra", però que paga l’usuari. Potser el RACC ens podria fer quatre números sobre tot això.

Ja sé que l’ampliació de carrils no és l’única solució. I segur que millorar la mobilitat per la C-58 podria convidar encara més usuaris. Cal avançar en transport públic com s’ha fet amb els FGC, el meu sistema de preferència. És urgent que es revisin els hàbits de treball que encara descansen en una presencialitat no sempre necessària, o en unes rigideses horàries que provoquen col·lapses a hores determinades. I, si el mercat de l’habitatge fos més flexible, seria més fàcil viure a prop de la feina. Tampoc no sabem si d’aquí a uns quants anys més el vehicle particular seguirà tenint el paper que té avui dia en la mobilitat. Tot això així.

Ara bé: em demano a quants terrassencs afecta aquest col·lapse permanent de la C-58, tant individualment com empresarial. I m’agradaria saber si tenim cap altre problema tan generalitzat i amb un cost tan elevat. Fa tant de temps que l’arrosseguem que l’hem acabat naturalitzant. A més, les prioritats que ara es porten no ajuden a parlar de fer carreteres. Vet aquí, doncs, per què veig a venir que acabaré la meva vida laboral a la UAB amb la mateixa B-29 de quan hi estudiava. No és pas cert que tot canviï tan ràpidament!

Publicitat
To Top