Opinió

La festa que tot ho cura

La valoració que han fet els responsables municipals de la Festa Major és tan entusiasta que no admet cap marge de crítica sense semblar que es tenen ganes de posar aigua al vi. Aguado i Flores s’han desfet en elogis de la festa, tal com deia Diari de Terrassa, "inflats de satisfacció". Tot ha anat tan i tan bé que l’única escletxa de millora de futur la veuen a trobar patrocinadors més generosos. Una via que hauran d’explorar amb precaució per evitar el risc que l’oposició els acusi de voler privatitzar la festa…

Crec que és fàcil entendre tanta passió pels resultats de la Festa Major. A l’equip municipal, li seria molt difícil trobar altres àmbits d’acció on poder celebrar un èxit popular tan rotund i indiscutible. Per 380.000 euros, els terrassencs sortim al carrer massivament, i som feliços. Encara no dos euros públics per barba, i tots contents. A més, es podria calcular quants euros més ha estirat aquesta modesta inversió festiva a favor del comerç local. Sense cap mena de dubte, es tracta de la partida pressupostària més benvinguda i menys discutida de totes les que ha d’administrar el govern.

Publicitat

També ha estat una sortida astuta de l’alcalde, Jordi Ballart, el fet de portar el debat sobre l’elecció dels grans concerts al terreny dels gustos. És aquell subtil argument del "tants caps, tants barrets". O del "sobre gusts no hi ha disputes". Per part meva, ja fa un parell o tres d’anys que vaig deixar de dedicar-hi el meu tradicional article de cada any: sé reconèixer una derrota! Ballart ha convertit la discussió sobre l’oportunitat de contractar Bustamante -a mi encara em semblen pitjors Los Chichos- en una qüestió d’autoritarisme elitista i de superioritat moral per part dels que els critiquen. Un recurs populista que de ben segur li ha funcionat molt bé. Bravo! Una altra cosa és que, digui què digui l’alcalde, tots els productes culturals siguin susceptibles de ser analitzats des del punt de vista del mercat, de la qualitat o dels seus continguts ideològics. I sí, sabem com es conformen i manipulen els gustos populars, quina és l’exigència de qualitat entre un públic amb criteris laxos o quins són els principals vehicles de transmissió entre els joves del masclisme més tronat. Afortunadament, es podia triar entre anar a veure Los Chichos o assistir a la lectura de "Sonets" de Shakespeare amb música de l’època, decisió que per a Ballart era una mera qüestió de gustos. Però les coses són com són, i les eleccions també es guanyen acomodant-se al gust popular, i no pas volent-lo canviar. Ni que se sigui d’esquerres.

De manera que res a dir. Enhorabona per una festa tan reeixida, i que per molts anys. Bé, sí, una petita observació, en aquest cas sense cap biaix ideològic ni polític. Es tracta de la rebuda al Raval de Montserrat, davant de l’Ajuntament, del drac, de la ballada de gegants i bastoners, del pregó i la descoberta del Capgròs de l’Any. L’aglomeració de gent en un espai tan petit esdevé asfixiant i són una mínima part dels pacients terrassencs que hi assistim -a part dels qui són a la balconada de l’Ajuntament- que veuen el que hi passa. A més, la tarima dels músics i la disposició dels gegants a la banda oposada de l’Ajuntament acaben de prendre bona part de l’espai disponible. No seria raonable posar elements que estiguessin a l’entrada de l’edifici municipal? No es podrien posar unes grades senzilles que permetessin quatre o cinc rengles de ciutadans a diverses alçades per fer més fàcil la visió de l’espectacle?

Publicitat
To Top