Publicitat
Opinió

Quan la vida fa baixada

L’altra dia llegia que les últimes erupcions dels volcans de la Garrotxa dataven de fa més de 10.000 anys i sempre que ens acostem a la natura hem de reforçar la idea de la insignificant participació que els ésser vius tenim en el cicle de l’univers. Hi ha elements que fa que són protagonistes des de fa milions d’anys i la majoria acostumen a no queixar-se gaire. De fet la natura es queixa poc però quan ho fa deixa una petjada i un testimoni ferotge i consistent. També la majoria d’éssers vius van passant per la vida acceptant la seva interacció amb lluita permanent per a una supervivència individual i col·lectiva, procurant un trànsit com a espècie dins del que el seu lloc a la cadena els ha col·locat sense gaires estirabots. I després venim els humans.

Ens els països més desenvolupats l’esperança de vida dels homes i les dones se situa de manera global entre els 80 i els 90 anys, res comparat amb els altres elements que ens envolten. Ens pensem en els primers anys de les nostres vides que la nostra presència és de llarga durada i fins i tots alguns i algunes parlen i actuen com si fossin eterns. Els anys passen i les etapes es van cremant fins que comencen a arribar els moments que fan trontollar aquesta mirada eterna de l’existència. L’arribada dels nostres fills ens releguen a posicions menys destacades i avantatjoses i comencem a entendre que la línia del temps es va escurçant i allà a l’horitzó comença a treure el nas un punt que simbolitza la finalització del camí. Encara és lluny i encara les forces ens acompanyen, som capaços de sentir-nos poderosos i preparats per assumir qualsevol repte que se’ns planteja. De seguida ens adonem que tot s’accelera, que els dies, les setmanes, els mesos i els anys agafen un velocitat vertiginosa i sense voler tenim la bossa dels records emplenada de vivències que fan que tinguem la sensació, ben certa, que moltes són les coses que ens ha tocat viure, bones i dolentes. La màquina del tren continua tibant de nosaltres, ara ja sobre unes vies molt consolidades en quant a les nostres conviccions, valors, creences i comportaments. Som capaços de començar a posar epígrafs a coses que han passat, que hem viscut i en molts cassos ens adonem que potser algun d’aquests epígrafs estava equivocat. En aquest moment rectificar no és fàcil però si val la pena no hem de defallir en l’intent. Sempre la il·lusió per aconseguir el cim és més gratificant que un cop aconseguit, llavors assolida la fita ve el comiat, l’allunyament i la baixada. Acomiadar-se de quelcom que ens agrada, allunyar-nos d’allò que ens fa feliços i baixar de llocs quan hem estat enfilats suposa una certa decepció pel que té de desencant i pèrdua. I és aquí, quan la vida inicia la baixada, quan ens hem de sentir cofois de tot allò que hem viscut i que hem aconseguit, sigui quina sigui l’experiència fins aleshores. Èxit o fracàs, realització o decepció, és igual perquè ha estat el nostre de traç, el que hem fet, el que ens hem trobat, el que hem elaborat. No cal mirar enrere, no ens porta enlloc, i amb la serenor d’aquesta mirada futura i el cor valent fer front al pendent pronunciat que ens queda per recórrer amb l’assossegament que els anys de vida ens han donat i amb la impavidesa que saber-nos vius per acabar morint ens colpeix. Gaudir dels darrers anys amb honors de gent sàvia, de persones enriquides per l’acumulació de vivències i de públic en primera persona de la carretera ja transitada , agraïts d’haver fet el nostre trajecte. Baixar vol dir acceptar i també valorar tot el que hem tingut en la pujada i dalt del cim, ara quan tot pren un caire més reflexiu cal que recordem que per poder fer aquest descens amb la tranquil·litat i assimilació definitiva tots hem d’estar preparats per fugir de les lamentacions per trobar tot allò que la vida ens ha atorgat desinteressadament sense demanar-nos res a canvi.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top