Publicitat
Opinió

Miscel·lània de Cap d’Any

No és exagerat dir que l’Ajuntament de Terrassa, tal i com el coneixem ara, és obra de Josep Corominas, administrativament parlant. Ell és l’autor de la matriu que ha arribat fins als nostres dies, amb els canvis cosmètics que es vulgui. Hi va fer una gran feina, que el temps ha posat en valor. El Corominas que recordo d’aquella època era un personatge dur i cantellut, segurament per exigències del càrrec, molt allunyat de la persona afable que vaig retrobar anys després a Ullastrell o a l’Ateneu Terrassenc. En aquesta darrera entitat ha fet una feina extraordinària i ha situat l’Ateneu com a referent de la divulgació cultural a Terrassa. Persona d’una enorme curiositat intel·lectual, d’immenses i diverses lectures, no va perdre mai la set de coneixement ni les ganes d’ajudar, de col·laborar a mantenir un cert gruix a la societat civil terrassenca. Encara que érem del mateix partit, teníem una visió diferent de la jugada però això no va ser mai obstacle perquè poguéssim parlar i discutir des de la cordialitat i l’afecte mutu. I això, en els temps que corren, no és poca cosa.

TORNAR A FER EL QUE FÈIEM. Una de les tradicions de cap d’any són els bons propòsits. Aquella vida nova que volem encetar amb el nou any: treure un cert rendiment de la quota del gimnàs, deixar de fumar, començar una dieta, ser més empàtics amb els qui ens envolten, ser més puntuals, no ser tan impacients, fer servir menys la targeta de crèdit, rebre amb un posat franciscà l’enèsima ocurrència del nostre Ajuntament… Aquest any, em penso, només hi ha un propòsit de cap d’any, recuperar la vida que teníem, no veure com la faríem millor, no, simplement recuperar el que teníem. És una lliçó d’humilitat que valdria la pena que no oblidéssim.

UN RECORD PER ALS QUI ENS HAN DIXAT. Una altra de les tradicions de cap d’any és fer memòria de la gent que ens ha deixat durant aquest període. La diferència d’enguany és que, a banda de les celebritats usuals, hem de tenir un necessari record per les persones que s’ha endut aquesta pandèmia i per les famílies que han patit aquesta pèrdua sense poder acomiadar-se’n i sense el consol de l’abraçada dels amics i dels parents. Quan passi el temps i puguem mirar enrere tot el que hem viscut, i el que hem deixat de viure, aquest any, segurament el més cruel serà això, el dol de les famíles que van ingressar un parent a l’hospital i ja no el van poder veure mai més.

EL QUE ENS VE A SOBRE. Ara que sembla que amb la vacuna comencem a veure la llum al final del túnel de la pandèmia, ves que aquesta llum no sigui la del fanal del tren que ens ve de cara, com diu l’acudit. Tant de bo que m’esquivoqui, però tinc la impressió que encara no som prou conscients de la devastació que haurà causat aquesta malaltia, de la quantitat de negocis i empreses que hauran quedat en el camí i que ja no tornaran a obrir quan tot això es refaci. Vénen temps durs que ens exigiran treure el millor de nosaltres i em fa por que aquesta exigència ens trobi massa exhausts per complir-la.

MASCARETES. Qui ens havia de dir al mes de març, quan va començar tot això, que ens acabaríem acostumant a dur la mascareta. Encara més, que ens sentiríem una mica nus si algun dia, per oblit, sortíem al carrer sense. Una altra cosa que ens han permès les mascaretes és recordar la importància dels ulls, de la mirada. Ara que la mascareta ens amaga el somriure, hem tornat a aprendre a llegir el somriure dels ulls, la seva expressivitat i, en alguns casos, la seva bellesa. I és amb aquest somriure que vull acabar, amb l’esperança que no ens l’aigualeixi el nou any!

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top