Publicitat
Opinió

A punt de solfa

Josep Ballbè i Urrit

Demà passat, dilluns, no hi haurà edició del diari. Justament per això, em sento obligat a parlar de música.

No endebades, serà la festa de santa Cecília, patrona d’aquest art tan summament seductor. Sense música, no sé viure. No puc fer-ho. De fet ja ho proclama aquest refrany: “De músic, boig i poeta tots en tenim una miqueta”. Si més no, en el sentit que, malgrat el tarannà diferent de cadascú, tothom és apte –més o menys- per a tot. La més mínima dificultat ens obliga a treure el bo i millor de la pròpia versió i ens hi adaptem.

Té efectes guaridors: equilibra la tensió arterial, relaxa el ritme cardíac i acreix–de quina manera!– la secreció natural d’endorfines (un sedant natural). Aquest entrellat passa al cervell, l’òrgan vital que activa les emocions que ens genera qualsevol melodia o cançó.

Sovint, he aprofitat algun article per remarcar el poder terapèutic de la quarta de les anomenades “belles arts”. Per a mi, tal vegada la més imprescindible de totes elles.

Amb motiu d’aquesta diada i com ja ve essent tradicional –de fa força anys, a Terrassa– s’oficiarà una missa cantada, a les 8 del vespre, a la catedral-basílica del Sant Esperit. Sempre n’ha tingut cura el reconegut organista Joan Casals i Clotet. Cal fer-ho públic, per tal d’agrair el seu esforç, interès i estima. Enguany, ha convidat el Dríade Grup, dirigit per na Lourdes García.

Taral·lejant el text dels goigs de la santa, em permeto transcriure’n un petit tast. Amb ànim d’engrescar una major participació litúrgica en l’acte: “Si patrona i mitjancera / la música us ha aclamat / trobi en Vós guia i senyera / qui el vostre art ha conreat”.

Sempre enaltiré, emocionat, la figura de mon pare. Fou ell qui em va endinsar en l’entorn i embolcall de la solfa. Amb un agraïment envers ell, confesso que m’ha ajudat moltíssim al llarg de la vida. Sobretot quan he hagut de passar per moments de tristor o menys reeixits. En aquesta línia, em sento molt identificat amb un parell d’adagis: “Carro que canta, el seu amo avança”. Alhora, “deixa fer vent, que la música és de qui l’entén”… Un cop dit això, visca santa Cecília i la música!

I que, per molts anys, puguem fer semblants obres, amb els mateixos manobres! Serà un més que bon senyal de salut i joia per a tots.

Publicitat
To Top