Publicitat
Opinió

En terra de cecs, el borni és el rei

Josep Ballbè i Urrit

L’impasse polític, a Catalunya, passa de taca d’oli. Acceptant la diversitat d’opinions, crec que és arribat el moment d’acabar amb aquesta mena d’oligopoli a què ens sotmeten Esquerra i Junts.

Per a mi –encara que no agradi sentir-ho– el problema és matemàtic. Dit altrament, a les darreres eleccions de març d’enguany, es van comptabilitzar 2.583.966 vots útils. Tot aplicant la fórmula del “conte de la vella” –referint-me a la negociació de pressupostos– la suma dels dos grups del govern més la CUP dóna 1.360.696… Per contra, si en lloc de la CUP fan per negociar amb PSC, el marc s’eixampla en més de 463.000 persones. Vull entendre, doncs, que aquesta darrera opció reflectiria molt millor el teixit popular real que es cou al carrer.

No puc passar per alt les discrepàncies, enveges i menysteniments constants entre ERC i Junts. Si –a tot això- hi afegim l’única via de donar “les claus de la caixa forta” a un partit sempre crispat i estereotipat com la CUP, ens toca ballar una dansa que ningú no vol.

Fixem-nos, ara, en les majories ordides als governs central i al de l’Ajuntament de Barcelona. Són vies diferents. Què ho fa, però, que es rebutgi –d’entrada i tan sols per problemes de rancúnia, gelosia i enveja– el diàleg amb la bancada “sociata”? Des d’aquesta premissa, assistim al patetisme d’un flirteig entre PSOE i ERC (a Madrid) i al victimisme etern de l’antiga CiU al Parlament de Madrid, posant sempre pals a les rodes. Si alguna vegada en traguessin alguna bicoca per al Principat, com sol fer sempre el PNB, encara! El cert rau en la visió d’un horterisme teatrer pel que fa a la relació Madrid-Barcelona.

Tot plegat reflecteix un entorn social on els valors peten. La corrupció ho manega tot i el poder real no recau en el poble, que és qui vota. Dit això, entenc que ja n’hi ha prou de marejar la perdiu per part de l’equip de govern del Palau de la Generalitat! Qui ha de veure les coses i no ho vol es fot del poble. A cada conjuntura, fa d’actor teatral.

Mentrestant, si realment plantegen la negociació del pressupost com a cabdal, que es deixin estar d’escarafalls. Cada dia que passa tenim més gent en risc d’exclusió social i més mancances a nivell d’infraestructures… I ells tan panxos.

En conseqüència, per tant, els convido que analitzin el rerefons del títol que he triat per a aquesta columna.

Vull pensar que, si són sincers amb si mateixos, aniríem –de debò– molt millor. No essent així, bona nit i tapa’t! Tretze són tretze!

Publicitat
To Top