Publicitat
Opinió

Mendicar una bona salut

Joan Roma i Cunill

Produeix indignació veure com el Govern gasta a tort i a dret i després diu no tenir prou recursos per lluitar contra la Covid o per dotar els equipaments sanitaris amb professionals de medicina general, infermeres i especialistes.

D’això, els que vivim a la Catalunya rural en sabem molt, perquè ho patim des de fa decennis, el que passa és que ara hem arribat a un punt de no retorn. Ara, es vol reduir la sanitat a uns mínims tan mínims que resulta ofensiu.

El Govern considera l’excepcionalitat dels mesos de pandèmia com un model a mantenir. És a dir, ha tancat i barrat els equipaments sanitaris, derivant els pacients cap a visites telefòniques, als ambulatoris. Bé, sempre i quan uns pocs afortunats trobessin línia, perquè l’habitual era provar-ho 10, 15 o 20 vegades en un matí, sense resultat.

En un territori rural, poc avesat a presentar denúncies, la manca de protestes equivalia a donar per bo el servei prestat. I ja està. Aquí pau, i allà glòria. Oli en un llum, podien continuar donant “servei” a raó d’un metge per cada 8 o 10 municipis. Resultat, en una comarca de 31 municipis, amb mitja dotzena de professionals, ja complien.

Equipaments tancats, infermeres per a casos molt excepcionals, administratius reclosos a l’ambulatori, i especialistes inexistents, per falta de disponibilitat. Així hem acabat, en plena pandèmia. Quan alguna revolta s’ha iniciat, CatSalut s’ha tret de la mànega uns nous protocols, plens de xifres i dades, segons les quals el total de cartilles sanitàries ha de manar a l’hora de distribuir els pocs professionals disponibles.

Com que n’hi ha pocs, és necessari economitzar. Això requereix una bona feina de despatx, oblidant territoris, carreteres, edats, dispersió rural i altres minúcies, per al final trobar la gran solució. A cada 1.200 o 1.500 cartilles destinarem un metge. Que això suposi agrupar 4,5 o 6 pobles és el de menys. Tothom té cotxe, tothom es pot desplaçar i sobretot tothom té ordinador i mòbil com per trucar a l’ambulatori i exposar els seus mals. I ja està, tema resolt.

No, no, que ningú cregui que exagero o que faig burla de la realitat. Aquesta és la trista i dura realitat. Sota el principi que no tenim metges ni infermeres, i que no s’ha de gastar en va, tots els equipaments sanitaris han de tenir uns serveis mínims que ben aprofitats seran, més ben dit, han de ser suficients.

I hem dit prou. Estem emprenyats de veure com el Govern gasta desaforadament en multitud de futileses i diu no tenir diner per a un servei bàsic i universal com és la sanitat. D’entrada, no volem sentir més que falten professionals, perquè si en falten que els creïn els llocs. Espanya té 46 facultats de medicina.

Si s’han d’ampliar, que es faci, i si han de pagar millor perquè no marxin que es faci. I el mateix hem de dir en el cas de les infermeres. I, per descomptat, per als especialistes. Tampoc en tenim per als temes més elementals.

No volem ser ciutadans de segona o tercera, ni tampoc convertir les visites mèdiques en trucades telefòniques. No demanem privilegis, sinó accessibilitat adequada als serveis sanitaris. Per això paguem impostos i per això reclamem atenció. I si per mantenir o ampliar dotacions han de retallar en altres coses que ho facin.

Acabo. Vull recordar que els pressupostos per a 2022 augmenten en un 16%, els ingressos, en canvi només ho fan en un 4% les partides destinades a sanitat. D’això, se’n diu mal govern.

Publicitat
To Top