Publicitat
Opinió

Manuel Royes, president

Joan Roma i Cunill

La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa, vaig llegir amb gran interès l’article d’opinió de Xavier Marcet, com a prologuista del llibre escrit per Jaume Valls, sobre la figura i trajectòria de Manuel Royes, alcalde de Terrassa (1979-2002).

S’hi fa referència a altres importants càrrecs ostentats. Avui, voldria detallar el seu pas per la Diputació de Barcelona (Diba), en un ampli espai que va del 1987 al 2003. Un total de quatre mandats.

Manuel Royes, president de la Diba, va suposar un canvi radical en una institució poc coneguda, però fonamental per als 311 municipis de la província de Barcelona. Va arribar després de Josep Tarradellas (que la va presidir a la tornada de l’exili), seguit de Francesc Martí Jusmet i Antoni Dalmau. Presidir-la durant quatre mandats va ser providencial perquè era necessari: temps, esforç i substància grisa, per transformar un enorme transatlàntic en un àgil creuer. Parlo en l’àmbit administratiu, polític i de gestió.

Per raons de càrrecs i edat, he conegut de primera mà tota aquesta trajectòria, en la qual vaig poder treballar en alguns moments, braç a braç, amb tots aquests presidents, i molt especialment amb Manuel Royes, i el seu cercle més estret. D’entrada, la primera gran decisió fou constituir un equip molt potent, preparat i eficient, amb l’objectiu de posar al dia una vella institució, i fer-la modèlica en l’àmbit administratiu i de gestió.

A diferència de l’estructura plantejada a la Generalitat, ell va tenir clar que havia d’aconseguir un funcionament auster, àgil i molt proper a les necessitats dels ajuntaments, que havien renascut, després de quaranta anys de dictadura, l’abril del 79. Puc donar fe que vam trobar els ajuntaments buits, desmantellats i deixats de la mà de Déu, des de temps immemorials.

Ens faltava personal preparat, tècnics en totes les matèries, assessorament legal, defensa jurídica, orientació en finances, tributs, impostos, en comptabilitat, en organització interna i externa… tot estava per fer, i els ajuntaments petits i mitjans, 250 dels 311 de la província, vam trobar a la Diba tot el que buscàvem.

Per a nosaltres, la Diba es va convertir, i encara ara ho és, en el nostre padrí per a totes les necessitats, fins i tot les més inesperades. Un petit equip de direcció, aplegat dintre d’un de més gran, va fer possible una transformació pausada, però constant, al llarg de tots els anys de mandat. Cada any hi havia novetats, cada any hi havia adaptacions i actualitzacions de programes i ajuts, perquè tots els petits ajuntaments resolguéssim els nostres problemes.

Si mirem el mapa municipal de tot Catalunya, veurem com els ajuntaments de la província de Barcelona estan molt més ben dotats d’infraestructures, equipaments i serveis, que els de les altres tres províncies. Alguns diuen que és només per la grandària de la Diba. Sí, en part, però no del tot. La Diba va saber proposar un primer Pla d’Actuació Municipal (PAM), seguit del Programa d’Actuació Municipal (PRAM), del Pla de Cooperació Administració Local (PCAL), etc. Cadascun aportava desenes de milions d’euros (no parlo ara de pessetes per no haver de fer càlculs aproximatius), que van permetre posar al dia, crear i construir milers d’infraestructures, equipaments i serveis arreu de la província.

Sense la Diba, tots corríem el perill de fracassar en la nostra gestió, perquè tothom esperava la democràcia per sortir de la grisor de la dictadura, però sense diners, difícilment hauria estat possible. I ho vam fer, perquè vam obtenir ajut econòmic per a grans obres, i molt important, vam tenir disponibilitat de tècnics, assessors i juristes per vestir la nova administració.
I tot es va fer amb transparència i una gran objectivitat. Tots els alcaldes ens considerem deutors de la Diba de la Transició i dels primers temps, com d’ara mateix. Per a nosaltres, Manuel Royes era el nostre president municipal. Tots li devem haver-nos escoltat i tenir prou flexibilitat i poder d’entesa de problemes que res tenien a veure amb els de ciutat.

Això, en molts moments, s’ha trobat a faltar en altres administracions. Els petits problemes d’un ajuntament de poble esdevenen grans problemes si no es troba qui els entengui i qui els ajudi a solucionar. Cent mil euros en un petit poble fan meravelles, en una ciutat no es veuen per enlloc. Doncs bé, vam aconseguir ser molt millor tractats els petits pobles que les grans ciutats, en una decisió de repartir, en relació inversament proporcional amb els habitants. I no, no és injust, és l’única manera de trencar les diferències i apostar per la solidaritat i cooperació entre administracions.

I que ningú pensi que només vull parlar de grans obres, si bé poder renovar xarxes d’aigua que tenien 30 o 40 anys, o de clavegueres, o fer una primera pista de tennis o poliesportiva… va ser fonamental. Com ho foren plans d’ajuts a cultura, festes, medi ambient, joventut… o tenir un Bibliobús, que és una biblioteca ambulant que va cada quinze dies a cada poble. En fi, per als terrassencs i terrassenques és lògic avaluar i reflexionar sobre el primer alcalde de la democràcia recuperada, però permeteu-me aquesta aportació, a un president que va retornar la Diba a temps d’Enric Prat de la Riba, quan va ser capaç amb una eina, aparentment no de primer nivell, fer-ne una institució admirada i copiada arreu de la resta de diputacions d’Espanya.

I com tota obra ben portada, la Diba d’avui és hereva d’aquella Diba. Continua fent una feina de primer nivell, fins al punt que tots els ajuntaments de la província la tenen com a eina fonamental per al seu funcionament i desenvolupament. Una excel·lent feina que mereix ser coneguda, copiada i portada cap a altres institucions que no han fet el mateix camí.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top