Mentre observo els grans esforços per aconseguir l’oficialitat del català a la UE, i amb ell el gallec i l’eusquera, vaig sumant el cost que tindria aquesta oficialitat per al Govern central, amb altres inversions del Govern català per frenar la davallada del seu ús.
En conjunt, parlem de centenars de milions en els propers anys. Serà efectiu? Aniran les coses per bon camí? Ho sento, però soc poc optimista. Massa rebombori, massa politiqueria, massa crides a la resistència i molt poca efectivitat.
Trobo força simplista imaginar que si el català esdevé oficial, tindrà un reconeixement i un reforç immediat en l’àmbit intern per remuntar xifres i aconseguir sumar centenars de milers de persones al seu ús. Ho sento, però no veig per enlloc aquesta relació, si prèviament no ens deixem de manies i emprenem accions i actuacions per terra, mar i aire. Què vull dir? Doncs que a grans mals, grans remeis, i millor deixar-nos de somnis a aconseguir grans títols i grans excel·lències i apostem per l’ús en tots els àmbits, ni que sigui a costa de baixos nivells.
S’equivoca qui creu que s’ha d’aprendre un idioma en grans centres culturals, en els consorcis, en acadèmies especialitzades, en dies i hores molt concretes, prèvia immatriculació fent cua, per mirar d’aconseguir alguna de les places oferides. No, no, la meva experiència de molts anys d’ensenyament mostra que l’interès per aprendre ha de venir motivat per múltiples factors, i tot seguit les facilitats han de ser immenses. Vull dir que tothom ha de tenir al seu abast aprendre l’idioma, gairebé sense voler. I per això no calen grans acadèmics ni professors amb resplendents diplomes.
Agafem centenars, milers d’universitaris, de primer, segon o tercer curs, formem-los en qüestió de pocs dies en l’art d’ensenyar l’idioma per mètodes directes i innovadors, i posem-los a donar classes en qualsevol lloc, hora i dia. Tothom ha de trobar ensenyants, a qualsevol indret, sigui en escoles de primària o instituts, de la mà de les AMPA, en parròquies, mesquites, clubs de futbol, de bàsquet, associacions de veïns, casals, centres cívics, qualsevol dia i hora de la setmana, però també dissabtes i diumenges, aprofitant estones perdudes quan entrenen els fills o assisteixen a activitats extraescolars, etc.
I premiem els ensenyants, autèntics voluntaris per la llengua, amb contraprestacions que els puguin agradar i ser útils, com matriculacions gratuïtes a cursos, reserva de places en residències d’estudiants, targetes de transport, entrades a grans esdeveniments culturals, esportius, de lleure, cinemes, teatres, grans concerts, etc. No pensem en l’excel·lència, com trencar el gel de l’idioma i començar-lo a parlar. Els nens primer parlen, després llegeixen i escriuen. Comencem pel principi i fem que la gent parli, encara que sigui amb deficiències, a poc a poc ja l’aniran millorant.
Si pretenem continuar amb la rutina actual, el ritme d’aprenentatge i ús és tan lent que el descens d’usuaris s’anirà incrementant fins al punt de no retorn. Toca emprendre grans innovacions, sense manies ni contemplacions. Estic convençut que trobaríem complicitats amb el jovent, tant pel que fa a ensenyants com d’aprenents de la llengua, perquè entre uns i altres hi hauria sintonies i proximitat que ara no es donen. I millor invertir en aquestes compensacions que en rutines tradicionals que s’han mostrat inadequades per frenar la davallada.