El juny del 2025 va sortir a la llum un cas colpidor d’abusos sexuals en la infància, explicat des d’on sempre s’hauria d’explicar: des de la mirada de la víctima.
“Amina” –nom fictici per protegir-ne la identitat– va patir abusos per part del seu padrastre des dels 10 fins als 18 anys. Nou anys de dolor, silenci i confusió. Nou anys que van deixar seqüeles profundes: malsons, aïllament, autolesions i una desconfiança tan arrelada que, encara avui, li impedeix dormir sola al seu llit.
Va denunciar-ho als 19. Ho va fer quan, finalment, va poder posar nom a l’horror que havia viscut. Com tantes altres persones que pateixen abusos sexuals durant la infància o l’adolescència, no va trobar protecció en el seu entorn ni escolta quan va intentar parlar. Va trigar anys a entendre que no era culpa seva. Que el que li va passar era violència.
El que és més inquietant és que la seva història no és una excepció. El que és realment alarmant és com n’és de freqüent. Fa tot just unes setmanes es destapava a Barcelona una xarxa de pederàstia en què una nena tutelada de 12 anys va ser víctima de múltiples agressors. L’home que la va manipular i abusar d’ella no només es va guanyar la seva confiança, sinó que l’oferia a altres a través de xarxes socials, on gravava les agressions, les compartia i les venia. Tot va passar durant un any i mig sense que saltés cap alarma. Sense que ningú, dins el sistema de protecció, ho veiés venir.
L’abús no sempre deixa morats, però sí ferides profundes
Els abusos sexuals comesos durant la infància i l’adolescència no sempre són visibles. No hi ha crits. No hi ha forcejaments. Sovint, ni tan sols hi ha un rebuig immediat, perquè la víctima no disposa dels recursos emocionals o cognitius per entendre què està passant. El que queda és el trauma. I el silenci.
Durant la infància, l’agressor sol formar part de l’entorn de confiança: la família, el veïnat, el professorat. La víctima no té el llenguatge ni la informació necessària per identificar l’abús. Durant l’adolescència, la por al judici, la dependència emocional o econòmica i la vergonya paralitzen qualsevol intent de trencar el silenci.
Mentrestant, com a societat, continuem fallant. Reaccionem tard. Ens escandalitzem uns dies i després passem pàgina. Ens preguntem per què no ho van explicar abans, en lloc de preguntar-nos per què seguim sense saber escoltar a temps, sense saber mirar on més caldria fer-ho.
Les conseqüències són reals, encara que no es vegin
Les seqüeles d’aquests abusos no desapareixen amb el temps. Poden durar tota la vida: trastorns del son, hipervigilància, dissociació, por al contacte físic, dificultats per confiar, ansietat, depressió, conductes autodestructives. I potser el que és més devastador: una culpa que no pertany a la víctima, però que acaba carregant com si ho fos.
Què necessitem canviar?
Educació sexual i emocional des de la infància. Ensenyar que el cos és propi. Que ningú no té dret a tocar-lo sense permís. Que sempre es pot parlar del que fa mal i demanar ajuda.
Formació específica per a famílies, professorat, personal sanitari i judicial. La prevenció només és efectiva si les persones que envolten la infància i l’adolescència estan formades per detectar senyals i actuar amb sensibilitat i rapidesa. Protocols eficaços a les institucions que protegeixen menors. No podem permetre ni un cas més d’abús sota tutela de l’Estat. És urgent revisar els sistemes, reformar-los i depurar responsabilitats.
Espais segurs en què parlar no impliqui més por. Les víctimes no necessiten judicis. Necessiten escolta. Que algú, com a mínim una vegada, els digui: et crec. A vegades, això és suficient per començar a curar.
Una justícia centrada en les víctimes. El procés judicial no pot convertir-se en una segona agressió. Ha de reparar, protegir i dignificar.
Parlar costa. Callar, encara més.
Jo també vaig ser una adolescent vulnerable per tenir uns pares malalts, i vaig trigar anys a parlar d’un dolor que no sabia com posar en paraules. Vaig creure que hi havia alguna cosa dolenta en mi. Vaig carregar amb el silenci fins que vaig poder transformar-lo en paraules. Sé que denunciar no esborra el que s’ha viscut, però pot ser el primer pas per recuperar la vida.
Parlar fa mal, sí. Però callar et devora per dins.
I quan callem, l’agressor guanya.
Quan callem, el sistema s’oxida. Quan callem, altres criatures queden desprotegides.