Publicitat
Opinió

Ens aixequen la camisa

Salvador Cardús i Ros

S’atrapa abans un mentider que un coix. És una sentència que es pot aplicar a moltes declaracions polítiques que, més que no pas dir la veritat, volen amagar la impotència o, pitjor, la incompetència d’una administració.

Ho acabem de veure ara mateix quan la ministra Raquel Sánchez, per tapar el gravíssim incompliment pressupostari, no té gens de vergonya a dir que el seu govern “ha executat com mai les inversions paralitzades a Catalunya”. No ve d’un pam, no ve d’un pam, que deien els de La Trinca.

Però també ha estat el cas de la justificació un suposat nou ajornament a Terrassa de l’aplicació de sancions per l’incompliment de la normativa derivada de la instauració de zones de baixes emissions (ZBE) i illes de vianants, tot i que posteriorment ha estat desmentit… amb la boca petita. Haver dit que l’Ajuntament de Terrassa preferia prioritzar informar que no sancionar, que apostava per fer pedagogia abans de multar o que es refiava de la pluja fina de la sensibilització, òbviament era la tapadora d’una altra crua veritat: que es va precipitar a posar unes normes abans de saber com fer-les complir, i que primer es va inventar les prohibicions i, després, ha recorregut a una pretesa pedagogia per dissimular la improvisació.

El cas és que abans de fer efectives les ZBE, calia resoldre coses com ara les targetes que han de tenir els veïns per arribar a casa seva, o tenir a punt l’aplicació de mòbil que ha de servir per accedir-hi eventualment. Ja n’hem parlat altres vegades, però restringir l’accés a zones on hi ha prèviament instal·lats serveis mèdics, escolars, comercials –amb aparcaments–, residències per a gent gran i molts altres només es pot fer si s’ha pensat bé com es resoldrà que el ciutadà hi pugui arribar quan sigui necessari. Entre més, és el cas d’haver d’acompanyar-hi persones amb mobilitat reduïda, quan el servei està situat en zones on no es pot accedir en vehicle.

Per tant, la lliçó és que abans de prendre cap decisió, cal una bona planificació de l’ordre en què s’han de fer les coses. Ja s’entén que, sota els efectes de la febrada d’una victòria electoral, es volgués fer notar de manera immediata que les polítiques es durien a terme. I pintar carrers vermells, posar senyals de prohibició o canviar-ne la direcció era la manera més efectista de mostrar les intencions. Però les conseqüències de començar la casa per la teulada són nefastes. Si no es tenia resolt el sistema d’accés del veïnat, si no es tenia l’aplicació de mòbil per als accessos eventuals, doncs no es podien començar a pintar els carrers. Si no s’havia calculat si realment les restriccions limitarien les emissions o, pitjor, les farien créixer desplaçant la circulació als voltants i col·lapsant carrers com Arquimedes i Galileu, o forçant trajectes més llargs, doncs calia esperar a resoldre aquests inconvenients. I si no se sabia com es podrien sancionar els infractors, doncs no calia amenaçar amb possibles multes.

A l’hora d’escriure aquest article, la informació és contradictòria i no sabem si els infractors, a part de ser sancionables, ho seran efectivament. Però sí que sabem que l’ajornament i també els titubejos sobre què es farà no estan al servei de cap pluja fina sensibilitzadora, sinó que fomenten el mal hàbit de saltar-se les normes per sistema.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top