Publicitat
Opinió

El sistema educatiu català està en risc (2)

Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències socials d’ESO i batxillerat a l’institut Montserrat Roig de Terrassa

Continuem. Aquí a Catalunya estem molt lluny de la cultura finesa i manera de fer escandinava que explicava a l’article de la setmana passada, tot i la voluntat d’assemblar-nos-hi.

A Catalunya, les forces que fan que el sistema educatiu públic tot i ser d’èxit estigui en risc són diverses. Comencem per les causes que podem agrupar per les decisions preses pel nou conseller d’Educació i el departament que dirigeix.

Fa poc que la nova conselleria va fer l’any de mandat. En el transcurs d’aquest temps, les ments pensants del departament van estar dissenyant el futur del sistema educatiu català. L’energia amb què el conseller González-Cambray i el seu novíssim equip encarava la tasca de transformar-lo feia pensar en un impuls que permetria adaptar la LOMLOE al context català. Però ja hi havia alguns indicis que presagiaven la tempesta. La unilateralitat en els canvis de nom i personal en les secretaries, direccions generals i les reubicacions de funcionaris i funcionàries del departament, amb la consegüent pèrdua de talent i experiència, implicaven un canvi de paradigma. És ben cert que envoltar-se de càrrecs de confiança forma part gairebé obligada dels nous governs, i més en un que implicava un canvi de forces dins el catalanisme independentista, però assumint que els canvis no haurien de suposar que les coses que funcionen deixin de funcionar, i si de cas, canviar les que no funcionen. Un altre aspecte d’obligat compliment en els nous governs i en les noves conselleries hauria de ser la de fer un pla de treball que preveiés tota la legislatura i que es projectés també més enllà dels quatre anys de mandat. Uns primers mesos de canvis de personal de confiança, d’anàlisi del context educatiu, de barallar-se amb la Conselleria d’Economia per assolir uns pressupostos per a Educació tan bons com fossin possibles, parlar amb la comunitat educativa per sondejar què li preocupa, establir una relació de màxima confiança amb els agents socials com ara sindicats, la FMRP (Federació de Moviments de Renovació Pedagògica), la FAPAC, els CEM (consells escolars municipals), el CEC (Consell Educatiu de Catalunya) i entitats i institucions que tenen un pòsit sobre l’educació que no es pot desaprofitar, com ara la Fundació Bofill.

D’aquest llistat de tasques, algunes s’han fet i algunes altres no. Queda clar que l’establiment de relacions de confiança amb els agents socials no ha estat una d’aquestes. Per què mentre s’estava dissenyant el calendari del curs 2022-2023 no hi va haver un vincle més estret amb els sindicats? Per què no es va comptar amb la FMRP per tal que aportessin la seva mirada de 35 anys d’història al servei de la innovació educativa a un nou currículum que s’havia d’aplicar i que coincideix gairebé totalment amb el tarannà d’aquesta entitat? Quan el conseller en una reunió rutinària amb els sindicats els va avançar el nou calendari per al curs següent, els sindicats van considerar “que era la gota que feia vessar el got”. I de manera unitària van començar les mobilitzacions.

Els sindicats d’educació fan una feina increïble amb les reivindicacions laborals i sort en tenim el professorat de la tasca negociadora i de pressió social que han exercit per millorar les nostres condicions laborals. Però també cal dir, i obro aquí el debat, que fins on arriba la seva responsabilitat per condicionar les polítiques educatives d’aquest país petit? Crec que l’autoatribució de responsabilitats més enllà de les laborals es dona per un dèficit històric a Catalunya de participació pública en el debat educatiu. No el tenim prou socialitzat. Hi ha simposis i conferències a les facultats d’educació, als CRP-SE (Centres de Recursos Pedagògics-Serveis Educatius), a la Fundació Bofill, a l’Escola de Llicenciats, a l’ICE (Institut de Ciències de l’Educació) i a les escoles d’estiu de la FMRP, per citar algunes institucions, no es para d’organitzar xerrades, formacions i conferències per parlar de l’educació. Però aquest debat no arriba prou a la societat, i quan arriba tot es redueix al missatge mediàtic de torn com ha passat enguany, que “el professorat no vol començar a treballar més aviat”. Els sindicats van haver de fer una tasca ingent per explicar-se i sortir del pou mediàtic on havien acabat i que feia pensar a la societat catalana que les manifestacions i els dies de vaga eren a causa del canvi de calendari i no pas per la raó real: l’acumulació de greuges de més d’una dècada i l’actitud unilateral del conseller. Cal revertir aquest fenomen de simplificació dels missatges en la nostra societat mediatitzada, on és pràcticament impossible aprofundir en el debat social de temes estratègics com el sistema educatiu del nostre país.

Les reivindicacions que els sindicats han posat sobre la taula són majoritàriament encertades per millorar l’educació a casa nostra. En la gran majoria de propostes, la idea de fons és que si canvies les condicions laborals del professorat cap a millor, la millora en l’aprenentatge es notarà: baixar les ràtios, augmentar la plantilla de professorat, posar més recursos per al decret d’inclusió i algunes altres mesures claríssimament poden millorar l’aprenentatge dels nostres infants i joves. Alhora, el Departament d’Educació no ho pot fer tot de cop com reclamen els sindicats. I aquí tenim una de les disjuntives que han portat l’escletxa entre el departament i els agents socials: mentre que el departament ha posat l’accent en un paquet de mesures (gratuïtat a P2, avançar el calendari al setembre i presencialitat al juliol del professorat, canvi de currículum a 1r de batxillerat i a cursos imparells de primària i secundària), els sindicats han vist com les seves demandes o bé no eren escolades o bé eren menystingudes parcialment. Ambdós han fet una aposta de màxims. Alhora, el nou departament o no ha analitzat la càrrega que ha implicat per al professorat els dos anys de la Covid-19 o si ho ha fet ha tirat pel dret afegint a la ja carregada tasca docent el nou paquet, amb els canvis i adaptacions que suposaran per a un col·lectiu ja estressat des de les retallades del 2010.
El torcebraç que el departament està exercint sobre els sindicats és perillós, ja que com s’ha vist en les mobilitzacions de juny, cada vegada menys seguides (cal pagar hipoteques), ni el departament ni els sindicats poden donar la imatge de vençuts. De manera que si les relacions estaven trencades, no esperem que millorin en un futur immediat.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top