Publicitat
Opinió

A Terrassa necessitem un model de cures

Joan Tamayo

El dissabte 12 de març del 2022, es va celebrar a Barcelona, una trobada del primer Fòrum Social de la Cura.

Pretenia posar les bases d’un Sistema Nacional de Cura, de gestió pública, però que reconegui i incorpori la creativitat de l’autoorganització social. Hi van participar prop de 350 persones a títol individual i provinents de 150 organitzacions diferents. Ser cuidat és un dret que, ara com ara, no està reconegut, ni està garantit des de les polítiques públiques. Durant la pandèmia hem pogut observar com han patit les persones cuidadores, la majoria dones. A part de repetir-se, una i una altra vegada, com si es tractés d’una oració que tots havíem d’interioritzar, com un abans i uns després frases com aquesta: “Això ha de canviar, cal posar a la persona i les seves cures al centre de tot…”

Doncs bé, aquí estem, i d’allò res de res… Aquí a Terrassa, a menys d’un any vista de les noves eleccions municipals, algú s’està plantejant, seriosament, com a prioritat, construir un nou model per a la ciutat, basat en les cures? Doncs no. És trist però no, ans al contrari. Aquí tens un equip de govern (TotxTerrassa + ERC), incapaç de donar la volta a la lamentable situació de les treballadores del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) víctimes d’una precarietat laboral escandalosa, en mans de les empreses privades que porten aquest servei (privatitzat i subcontractat)… Uns polítics “covards” que a part de negar-se a “municipalitzar” el Servei, mitjançant alguna de les moltes fórmules viables que existeixen, no es planteja, ni tan sols una “reorganització” i reforçament de tot el model de Serveis Socials de la ciutat, on els treballadors socials i treballadores familiars han patit i pateixen un llarg abandonament, que ha provocat un sobre esforç i una implicació per sobre dels seus límits amb greus conseqüències per a la seva salut i per l’eficiència i eficàcia d’un Servei Públic, essencial i necessari com aquest. En definitiva una manca de “cures” de treballadors i ciutadania en general.

La cura és un dret humà. Sense cura no hi ha vida. És una necessitat bàsica que ha de ser reconeguda com a dret per garantir-ne l’accés universal. Hem d’entendre la lluita per la reproducció social en sentit ampli i transversal, des d’una òptica que integri dimensions tan diverses com la salut, l’habitatge, l’urbanisme, la reorganització general dels temps de treball i els drets de ciutadania de les persones migrades.

La cura és un bé públic. Cal entendre la cura al llarg de tot el cicle de vida, més enllà de la dependència associada a la gent gran i la discapacitat, tot transformant-ne l’imaginari social. La vulnerabilitat de la vida i la relació d’interdependència entre les persones i les generacions no són una situació d’excepció: són condicions inherents a la condició humana.

La cura comença per nosaltres mateixos/es. No hem nascut solament per fer activitats productives i incrementar el producte interior brut, sinó per desenvolupar-nos com a éssers humans. Cal gaudir de la vida i de les activitats que fem i anticipar-nos a les necessitats que poden aparèixer. Cal donar importància als vincles socials com a elements substancials de la nostra existència.

La cura ha d’estar centrada en la persona. Totes les persones han de poder crear els seus projectes de vida i decidir quin tipus de suport han de tenir quan ho requereixin. La cura centrada en la persona suposa reconèixer la diversitat de les persones que tenen necessitats de cura i també la seva agència. Cal entendre la persona de forma integral i anar més enllà d’un model d’assistència fragmentat. Els serveis sanitaris i els serveis educatius han d’estar coordinats amb els serveis socials per acompanyar a les persones en el seu projecte de vida. Redistribuïm la responsabilitat de la cura. Els treballs de cura han d’estar millor distribuïts, ja que ara recauen desproporcionadament en les famílies i en les dones. Cal la corresponsabilitat de gènere i la socialització de la cura. Cal acabar amb les injustícies socials en què avui se sustenta la cura. Els poders públics han de proporcionar el finançament i els serveis per a garantir una cura de qualitat en totes les etapes de la vida i en particular en aquelles situacions, transicions i circumstàncies que demanen una atenció específica i especialitzada.

Cuidem en comunitat. Cal potenciar les dinàmiques comunitàries i de proximitat de l’entorn, per tal d’integrar més fàcilment les pràctiques de cura mútua a les nostres vides. Cal potenciar també els agents comunitaris i crear noves associacions i sinergies entre persones, organitzacions comunitàries, plataformes tecnològiques i institucions informals i formals per cuidar. Obrim espais de participació i cocreació ciutadanes. Reconeixem i integrem l’agència de la ciutadania en el disseny de les polítiques públiques, mitjançant experiències de cocreació i participació que enforteixin una governança integral i compartida. Cal aconseguir una millor articulació entre la dimensió pública, familiar, comunitària i privada del model d’organització de cura que garanteixi una cura digna.

Dignifiquem els treballs de cura. Hem de reconèixer els drets de les persones que cuiden. La cura digna requereix un treball digne, que suposi la professionalització del sector. Cal que les plantilles dels serveis de cura estiguin ben dotades, qualificades i remunerades. La formació ha d’incorporar competències tècniques i relacionals. Cal potenciar una cultura de col·laboració entre els diferents agents que cuiden (remunerats i no remunerats) i els sectors implicats (sanitat, atenció social, educació) així com la confiança mútua i l’intercanvi de coneixements.

Reforcem les infraestructures de cura. Fem ciutats i pobles que cuiden. Necessitem unes infraestructures diverses, accessibles i de qualitat per a cobrir les necessitats que tenim al llarg de la vida. Necessitem ciutats i pobles que cuidin, uns entorns urbans que estimulin estils de vida més saludables i enforteixin els vincles socials. Transformem els imaginaris: caminem cap a una societat cuidadora. Cal trencar els tabús socials sobre la cura i fer-ne reconeixement, donant-li normalitat i entenent que les persones som essencialment interdependents. Vegem-ne els valors positius. Cuidar no és només una activitat, és també una actitud de relació, que implica pensar en les necessitats dels altres i exercir la solidaritat quotidiana en tots els àmbits. La cura té un potencial transformador, que afecta no sols a les relacions de gènere, sinó a la societat com un tot.

Alguns dels grups polítics que estan a l’Ajuntament, han plantejat la cura com un dret, una qüestió social i política i una responsabilitat col·lectiva. Per què #tenimdretacura? Crec que no. Per tant, deixeu pas a la ciutadania i autoorganitzem-nos. És urgent!

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top