Totes aquelles persones que hem tingut la sort de poder passar per l’experiència de ser i de fer de pare o de mare sabem els moments de patiment que, per diferents motius, això comporta.
Cada etapa del creixement dels nostres fills té situacions que per molt bé que vagin les coses, en algun moment o altre i per algun motiu concret fan que sentim una certa disposició a preocupar-nos quan els estudis no van bé, quan el seu comportament no és el que esperàvem o quan les nits es fan interminables quan esperem desperts que arribin a casa quan surten a gaudir amb els amics.
El vincle paternofilial és segurament un dels més forts i és per això que les coses dels fills són les que més satisfan i les que més dolor provoquen. De fet, la teoria del vincle afectiu (TA pel castellà “teoría del apego” o AT per l’anglès “attachment theory”) va aparèixer en mans de J. Bowlby (1907-1990), psicoanalista i psiquiatre anglès, qui va ser el primer a desenvolupar-la l’any 1969 i va establir un enfocament de la gestió emocional molt acceptat.
El vincle és present en totes les etapes de la vida, els infants desenvolupen una inclinació segura cap a les persones cuidadores que es mostren receptives i sensibles a les seves necessitats, que reuneix patrons determinats de comportament, com és la recerca de la proximitat amb la persona cuidadora, una reacció d’angoixa davant l’absència, i de recerca de consol i alleujament quan reapareix, així com una reacció diferent cap a la presència de persones estranyes. Les manifestacions d’afecció van variant a mesura que l’infant creix i adquireix habilitats de comunicació i d’afrontament de les situacions.
Poder gaudir d’aquest tapís emocional que es genera entre pares i fills és senzillament extraordinari. I la vida va passant i els fills van creixent i nosaltres, els pares, anem madurant, envellint i és aquí quan es produeix la màgia, el canvi de papers. Ara són els fills que es preocupen per tu quan veuen que no arribes, quan detecten alguna feblesa, fins i tot mancança i quan volen traslladar-te amb caliu i agraïment tot el que vas fer per ells. Ara el vincle paternofilial continua funcionant, però ha canviat de direcció.
És el que se’n diu l’herència emocional. Tot allò que vàrem rebre en protecció, seguretat, lleialtat, amor i incondicionalitat ara es torna en forma d’agraïment i afecte, però no d’una manera impostada i obligada, sinó amb un sentiment ple de tendresa, sensibilitat, respecte i estimació.
El vincle que es va construir des de la fortalesa retorna amb la mateixa robustesa, el lligam que va unir fills i pares ara continua vigent tot i el canvi de papers, ara els cuidadors i els cuidats han canviat de posició, però la unió que es va construir en origen, ara tot i la capgirada dels protagonistes, manté la virtut de l’enllaç.
Per acabar, m’agradaria comentar una posició personal, la meva que trobo encara més gratificant. Quan encara et trobes mirant per sobre de les ulleres com s’allunyen els fills, a fer la seva vida, participes com a fill de la cura dels teus pares. Tens una sensació de comiat i benvinguda. Desitges que una nova vida, la dels fills, estigui plena de joia i vivències i et cuides que aquells que et van donar a tu la vida, els teus pares, s’acomiadin de la seva amb les garanties que l’han gaudit fins al final, especialment plens d’amor i admiració i qualitat humana. Ser present en ambdues fa que et sentis ben orgullós, que vegis que la feina ha estat ben feta i ha valgut la pena.
Voleu, fills, voleu; pares, gràcies, i no patiu per absolutament res, nosaltres som aquí.