Publicitat
Opinió

Cal aprendre a observar sense presses

Rosa Ferrer, professora d’infermeria

“L’observació, no la vellesa, porta la saviesa”, afirma Publili Sirus. Quanta raó hi ha en aquestes paraules!

Sovint em ve a la memòria el consell d’una professora del col·legi, quan en assabentar-se que anava a viatjar cada dia per a continuar cursant els meus estudis fora de la meva ciutat, em va dir: “Tu que tindràs la sort de disposar de temps cada dia, no el malgastis, observa. Observa cadascuna de les persones que viatgen amb tu diàriament, observa els seus moviments, les seves expressions, les seves paraules, tot el que ocorre en elles i al seu voltant, aquesta és la millor manera de conèixer, d’empatitzar, de saber ajudar, si cal, sense arribar a extrems límits; aprofita aquesta sort que tindràs; més endavant, amb els anys, ho agrairàs per a tu i per als que estiguin al teu costat”. I va afegir: “Tant de bo que arribis fins on et proposis”.

Vaig passar molts anys al mateix tren a la mateixa hora. Primer estudiant, després treballant i no vaig dubtar a seguir el seu consell.

’observació, no la curiositat, m’ha ajudat i m’ha permès ajudar en moltes ocasions, gràcies al seu savi consell i, encara que sempre sorgeixen nous reptes. Puc afirmar que he arribat no tan sols on volia, sinó on ni tan sols hauria pensat mai que arribaria. En moltes ocasions han sorgit treballs la base dels quals l’observació era la garantia que els podia oferir, saber percebre el problema abans d’actuar precipitadament. Gràcies pel consell. És per això que com un espectador de teatre faré el meu relat.

Una setmana intensa a la costa mediterrània en què es barregen, interposen i sobreposen les actuacions de tota mena d’animals, des dels humans fins als ocells.

Arribo a la costa mediterrània després d’un semicurt o semilllarg, depèn com ho miris, viatge ple de gent impacient. La gent s’impacienta per tot. Encara que vagi a descansar, sempre va inquieta. Avançaments en línia contínua, tocs de clàxon sense necessitat, accelerades seguides de brusques frenades, músiques estridents i un sense fi de tensions que no ajuden ningú ni solucionen res. Encara que això no importa, el cas és fer-se notar, queixar-se i arribar alterats a descansar.

Passo cada moment observant la funció. És fantàstic! Una gran obra de teatre en un meravellós escenari natural amb els seus actors habituals portant la seva vida natural i els sobrevinguts interactuant, sovint molestant i sempre distorsionant l’obra. Tanmateix, això fa més emocionant i contrastat l’aprenentatge de la gran lliçó de convivència amb i en contra la naturalesa.

En arribar, m’instal·lo a la meva butaca preferida (la del pare mentre era aquí), per mirar i escoltar a primera fila tota l’obra, des dels decorats fins a l’actuació de l’extra aquell que ningú observa i sense el qual una gran part de l’obra no tindria sentit. Realment, tinc un lloc privilegiat, en primer lloc, la vida, les ganes d’aprendre i uns grans actors que amb els magnífics decorats fan que m’il·lusioni més i més amb aquesta experiència.
Els llums comencen a apagar-se, sense arribar a la foscor absoluta, la mar d’un blau fosc brilla amb els últimes resplendors del sol, la tènue lluentor de la lluna d’un incipient quart creixent, el cel ple d’estrelles reflectides sobre ell l’enalteix amb les seves dringadisses brillants a ser la més gran i més vistosa joia que mai hagi pogut veure, i aquesta és meva, seva i de tots, ningú la pot comprar. Per sobre d’ella volen les gavines majestuoses donant-li la bona nit abans de retirar-se a descansar.
A la llunyania, un creuer solca la tranquil·la mar, altera el seu moviment, però ell cerca la pau. Se senten les últimes veus dels ocells recordant als seus companys que el dia acaba i que cal descansar. Un immens pi mediterrani, com un fantasma amistós, s’alça dividint en dues parts aquest magnífic escenari natural, a l’esquerra una minúscula península s’endinsa en la mar separant dues platges tan juntes, tan diferents; a la dreta, després de dues precioses cales, hi ha, al fons, els edificis de la ciutat.
L’arbre acull sense discriminar qualsevol ocell que vulgui descansar les seves branques, les seves fulles dibuixen en la penombra tantes imatges, tantes formes, tanta vida, tanta calidesa i seguretat que costa apartar la vista d’ell, l’arbre és un dels actors secundaris, no es mou si no l’empeny el vent, no parla si l’aire no mou les seves fulles, el seu paper no és actiu a ulls de l’humà.
No obstant això, per al decorat resulta imprescindible, per als animals molt més; és el punt de referència per al descans, la tranquil·litat, la seguretat d’un suport, d’una guia que no els fallarà.

Els que viuen a la seva esquerra arriben tornant a la seva llar, el mateix fan els que habiten a la seva dreta, mentre que els viatgers troben en ell el recer al seu camí, són molts anys al mateix lloc, sense canviar, sense molestar-se ni molestar, sols estant, és, senzillament, el referent de tots ells i, per què no dir-ho, també el meu, juntament amb la butaca del pare.

Sense els referents ens perdríem en camins de dubtes sense cap punt de llum.

Com deia Maria Montessori: “No podem crear observadors dient ‘observeu’, sinó donant-los el poder i els mitjans per a aquesta observació i aquests mitjans s’obtenen a través de l’educació dels sentits”.

Ensenyem als infants a mirar a més de veure, així com a escoltar a més de sentir. Nosaltres som els seus primers referents, no els fallem.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top