Publicitat
Opinió

Immatriculacions: no indegudes

Joan Roma i Cunill

Just fa dos anys, el juny del 2020, l’aleshores vicepresident Aragonès i la consellera de Justícia, Ester Capella, van comparèixer a Sant Vicenç de Castellet (Bages), convidats per un propietari amb un litigi obert amb el Bisbat de Vic, per un tema d’una propietat.

Aquella visita va ser l’excusa per llençar una de les acusacions més greus i menys fonamentades d’un partit (ERC) contra l’Església catòlica. Em va sorprendre el to, el moment i el lloc, i ho van fer en tant que alts representants del Consell Executiu de la Generalitat. Nou error.

En aquella compareixença pública, els representants d’ERC van posar en dubte la legitimitat de l’Església catòlica per tenir milers de propietats, i haver-les inscrit en el registre de la propietat, aprofitant unes facilitats que havia donat el Govern central, en un llarg període del segle passat i part de l’actual. El sistema es digué i es diu “immatricular”.

Immatricular un bé suposa donar-lo d’alta en el registre de la propietat, mitjançant la presentació de la documentació que es consideri pertinent. No és cert que amb una simple signatura d’un bisbe es pogués dur a terme qualsevol immatriculació, però aquesta és una de les “llegendes urbanes” que han corregut durant molts anys. Són certs alguns errors comesos, reconeguts per la mateixa Església, oberta a corregir-los si s’aporten les proves pertinents. De fet, entre 1946 i 2015, s’havien immatriculat un total de 34.961 béns a tot Espanya, dels quals 3.722 corresponen a Catalunya, i de tots aquests en tenim 965 a les comarques centrals.

S’han immatriculat tots els béns? No, en absolut. En queden molts per immatricular, de manera que periòdicament l’Església, quan té degudament documentats els béns a inscriure, els porta al registre de la propietat. De fet, no és obligatori, però sí que és recomanable per evitar qüestionaments, dubtes o reclamacions indegudes. Durant segles no s’havia fet, perquè ningú dubtava de la titularitat dels béns eclesiàstics, però avui, és millor disposar del títol oficial, degudament inscrit. És el que s’ha fet amb la Catedral de Vic, recentment.

Tornant al tema. En aquella visita, els representants del Govern van titllar totes les propietats immatriculades per l’Església catòlica com “indegudes”, equivalent a dir que havien estat usurpades, apropiades, o paraules més gruixudes. Sorprenent, perquè suposava qüestionar la titularitat de les Catedrals de Barcelona, Girona, Tarragona, Solsona, Terrassa… i també les Basíliques de la Mercè, Santa Ma del Mar, del Pi… així com els Palaus Episcopals de Barcelona, la Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, i lògicament també el de Vic. I amb tots ells, el Santuari de La Gleva, i els monestirs de Sant Llorenç de Morunys i el de Sant Pere de Camprodon.

I per si no n’hi hagués prou, també es posaven en el mateix sac antics cementiris, antigues esglésies, rectories, cases parroquials, fins a un total de 3.722 béns immatriculats, la distribució dels quals és la següent: 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils.

A l’acusació feta la seguí una decisió realment insòlita. La creació d’una Oficina de Mediació per tal que tots els afectats per aquestes immatriculacions “indegudes” poguessin reclamar-les i recuperar-les. És a dir, a càrrec dels nostres impostos, la Conselleria de Justícia posava una oficina de reclamacions per fer de pont entre els “reclamadors” i l’Església catòlica. Sorprenent.

Encuriosit per l’acusació i bon coneixedor de les immatriculacions fetes pel Bisbat de Vic, i part del Bisbat de Solsona, em vaig dedicar a estudiar les 3.722 immatriculacions per veure quins fonaments tenien, i per si en trobava algunes d’“indegudes”. No en vaig trobar cap, almenys en aquests dos bisbats. He de dir que amb el de Vic, sempre he tingut una bona relació, vinguda del coneixement de diversos càrrecs, i per la negociació de compra dels horts del rector de Borredà per a destinar-los a zona esportiva. Posteriorment, una altra negociació va permetre la cessió per a trenta anys de l’església romànica de Rotgers, per a poder-la restaurar i oferir-la com a monument visitable.

Torno al tema. Vaig decidir que calia saber el resultat de la feina d’aquesta Oficina de Mediació i d’aquí la presentació d’una iniciativa parlamentària de la mà del diputat Cristòfol Gimeno (PSC). La resposta del Govern és per emmarcar-la perquè serveixi d’exemple del que mai un govern pot fer. Destinar recursos públics per a interessos de partit. En un any i mig de funcionament (de l’agost del 2020 al desembre del 2021), i em consta que fins avui, només ha tractat 15 processos (13 de particulars i 2 d’ajuntaments). Heu llegit bé: 15. Ara bé, d’aquests, només cinc van aportar algun tipus de documentació, de manera que l’Església en rebutja dos, i en queden tres pendents de resoldre.

Aquí acaba la història d’un despropòsit. Calculo que aquesta Oficina de Mediació ens deu haver costat no menys de 300.000 euros, en aquests dos anys en què han pogut treballar uns quinze dies, com a màxim. Si algú dubtava de les immatriculacions, se suposa que qui es considerés perjudicat hauria comparegut. O no? Doncs no. Ningú ho ha fet, i parlo del conjunt de Catalunya, no només d’aquestes comarques o aquests bisbats. Ho sento, però s’han d’exigir responsabilitats al més alt nivell. No es pot actuar amb aquesta lleugeresa i sectarisme. Algú al més alt nivell hauria de dimitir.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top