Josep Ballbè i Urrit
El proppassat dia 16 d’aquest mes, ens deixava en Pep Pàmies i Gómez, als 68 anys, persona molt discreta i alhora fortament integrada en els àmbits educatius egarencs.
No endebades va ocupar el càrrec de regidor al consistori, entre 2003 i 2011. Ho va fer a partir de la seva condició vocacional de mestre: un fet que certifiquen, entre d’altres, força alumnes dels col·legis Andersen, Cesc Aldea, President Salvans i Ramón y Cajal. Ves per on, tres d’aquests quatre centres són a Can Palet, un barri on també vaig treballar jo mateix molts anys... i que tant ell com jo ens estimem profundament.
La seva pèrdua em deixa compungidament trist. Tal vegada, un dels millors homenatges que se li pot retre és respectar –en silenci– el dol de la seva esposa Isabel i el seu fill Albert. Això sí, sense caure en l’oblit i l’amnèsia de mantenir viu eternament el seu record i el seu llegat. A partir d’ací, és evident que qualsevol altre homenatge o acte similar –després de mort– ja no és el mateix.
La seva vida fou una cadena amb infinitat de baules: valors, compromís, rauxa, estima, servei i ganes de millorar l’essència l’educació, en majúscules. Cap d’elles no era pas escadussera. A més del camp pedagògic, tampoc no podem obviar la seva empremta sindical, la seva condició de bomber voluntari, l’amor per la natura i el món marí. Heus ací un conjunt de perfils que definien perfectament l’eix de la seva personalitat. El devessall de totes aquestes eines l’ajudaren a bastir una amalgama de colors i fronts on lluità a fons.
Com deia el poeta de Roda, “el món segueix sent inhòspit... Però jo persevero, tossut”. Una definició que quadra perfectament amb la imatge viva d’en Pep. Modèlicament íntegre, al llarg de la seva curta existència s’hagué d’empassar grumolls, esbufegar i ennuegar-se. Mai, tanmateix, no abandonà la lluita pel repte de conduir el vaixell educatiu a cotes d’excel·lència. Tant és així que la vila de Terrassa té un “deute” contret amb ell i això s’ha d’esbombar de per vida.
Mentrestant, la malenconia i la tristor del seu adeu fan que li expressi el desig que descansi en pau. Alhora, apel·lo al sentit de transcendència amb la locució llatina que he triat per títol de la meva columna “Sit tibi terra levis”! Aquesta terra que fou bressol ara l’apropa a l’eternitat. De tots plegats depèn, per tant, que sigui així.
