Veure els malaguanyats edificis modernistes que Terrassa ha derruït indigna des del punt de vista conservacionista, però també perquè és fàcil imaginar els usos públics i privats que se’ls hauria pogut donar i com haurien ajudat a projectar, dins i fora, aquesta gran ciutat.
Diari de Terrassa de dijous passat oferia la imatge de cinc dels edificis modernistes perduts per la ciutat. Són pèrdues que fan ràbia per moltes raons. Una, per allò que els va acabar substituint. Veus el Grup Escolar Torrella de l’arquitecte Coll i Bacardí i veus què s’hi va construir després, i a més de ràbia, fa plorar. Veus el que havia estat l’elegant Seu de l’Agrupació Regionalista de Lluís Muncunill i veus l’actual edifici de Correus, i torna a fer ràbia i a més et venen al cap males intencions...
També fan ràbia les causes dels enderrocaments. A vegades, purament especulatives -fàcils d’entendre, però no de justificar-, a vegades per una capriciosa i incomprensible manca de sensibilitat. Carregar-se el Centre Mèdic de Coll i Bacardí per fer-hi uns jutjats, no té nom. I fa ràbia, com deia al principi, imaginar quins podrien haver estat els usos públics actuals. Quin gran Museu de Terrassa no hauria estat el Grup Escolar Torrella, en una ubicació inigualable i reforçant l’eix cultural de La Rambla! Quin centre de cultura popular no hauria estat la Seu de l’Agrupació Regionalista, ben situat, i sense haver-lo d’instal·lar al Condicionament! Quin noble edifici per a la coordinació de tots els estudis universitaris de la ciutat no hauria pogut ser el Centre Mèdic! Fins i tot la caserna de la Guàrdia Civil de Melcior Vinyals, enderrocat com qui diu fa quatre dies–el 1998–, no hauria estat un bon edifici per a residència d’estudiants, de gent gran o d’estudis professionals?
Des del punt de vista de la identificació de la ciutat, tots aquests edificis li haurien donat un perfil encara més potent, ara massa limitat a la Masia Freixa i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica. I no penso en el reclam turístic, com en la identificació dels mateixos terrassencs amb la mateixa ciutat, en el paper que podrien haver tingut per reforçar un sentit de pertinença, ara en hores baixes. Som una ciutat -i un país- dramàticament irreverents amb el passat, i en paguem les conseqüències.
Afortunadament, la recuperació encara ara d’espais industrials fins fa poc abandonats, va en la línia contrària a la d’aquestes pèrdues patrimonials. Unes pèrdues que no tan sols afecten l’arquitectura modernista, sinó també edificis potser amb menys glamur però no menys significatius, memorables i representatius del passat recent de la ciutat. Penso en la mateixa estació dels Ferrocarrils Catalans -ara de la Generalitat-, en l’Hotel Bonavista a La Rambla i tants d’altres. El volum publicat per l’Ajuntament de Terrassa el 1999, Terrassa, Patrimoni Industrial de Domènec Ferran i Neus Peregrina –i que hauria de ser reeditat per orgull (i vergonya) dels terrassencs–, proporciona una mirada molt completa d’allò que havíem estat i que ens ha fet com som. O, també, llegir el reportatge del digital Nació-LaTorre, Antics hotels i fondes de Terrassa –setembre de 2015–, és una altra referència de la sorprenent vivacitat econòmica i social de la Terrassa dels segles XIX i principis del XX. I com aquestes, moltes altres publicacions que ens acosten a allò que havíem estat.
Fer memòria no consisteix tant a conèixer el passat com a reconèixer i interpretar el present per poder orientar millor el futur. Per això és tan important respectar l’ahir: perquè en depèn la construcció del demà.