La meva roba d’obrer és una miscel·lània de peces agafades d’aquí i d’allà. Però m’encanta vestir-me així i sentir-me part d’un cert nosaltres col·lectiu. Trobo a faltar una vestimenta comuna tant a la Fira com a la Festa Major.
Demà comença la Fira Modernista i ja he tret de l’armari la meva roba. Amb una camisola de pagès mallorquí, una “txapela” basca, mocador de llenyataire, espardenyes i cistell de palla a l’esquena.
Soc una mica el Frankenstein del modernisme, però em fa gràcia. De fet, em vesteixo si fa no fa cada any, d’ençà que vaig arribar aquí l’any 2014.
El que em va sorprendre és que jo fos el més motivat del meu entorn d’amistats, de les quals cap es vesteix. No hi ha judici: és una constatació. Pel que fa al global de la ciutadania, és cert que any rere any es percep un increment de la gent que es vesteix (especialment en el perfil d’obrer, no pas de burgès). Però continua sent un percentatge ínfim d’una societat de 230.000 habitants.
Aquest escàs arrelament de la tradició de vestir-se entre la ciutadania (potser algú ho veu molt alt, ho respecto) em va estranyar. Al final de l’any, tampoc és que a Terrassa existeixin gaires dies en què la ciutadania es vesteixi amb el mateix codi compartit (amb la bonica però limitada excepció de colles de cultura popular, com ara les Gitanes).
Cadascú és fill de la seva vivència i la meva és la basca. A Vitòria-Gasteiz, quan arriba la festa major (4 d’agost), ens vestim de “blusas” i “neskak”. Una estètica de pagès de “baserri” (masia basca) que llueix especialment la gent jove, però també adults.
Al poble de la meva família, Amurrio, quan arriba la festa major (13 d’agost), ens vestim de “Trot-Art”, que replica una altra estètica d’home de camp en format “de diumenge”. I en vigílies de la nit de Nadal, cada cop és més habitual vestir-se de “caserito” (una tradició relativament nova, vinculada a l’auge de la figura de l’Olentzero, el carboner basc que porta regals a la canalla).
Són els dies de l’any en què em vesteixo amb el mateix “uniforme” que altres familiars, amistats i ciutadans que desconec. Dies de comunió col·lectiva, en què la uniformització de la roba et dona un sentiment d’arrelament. O com diu Vicenç Villatoro, “de pertinença a un nosaltres col·lectiu”.
I és que l’autoidentificació en grups socials compartits ens omple. Per això, quan l’any passat l’Ajuntament de Terrassa va regalar 5.000 mocadors vermells per Festa Major, van ser un gran èxit: no només es van exhaurir, sinó que la gent se’ls posava amb orgull.
De fet, els mocadors (com els gots de plàstic dur, a les barraques) són un element senzill i barat de crear identitat col·lectiva. Ho demostren l’èxit que tenen en altres “neofestes” com la Guerra de Bandes de la Festa Major Popular Alternativa. O les samarretes liles del ja extingit “txupinasso” del carrer Pare Llaurador.
Com deia rient Josep Solà, el recentment destituït cap de Protocol de l’Ajuntament (una decisió legítima, però poc entenible), tothom té protocols. “També vosaltres, els ‘cupaires’, doneu valor a un seguit de tradicions que ordenen el vostre món”.
Efectivament, les tradicions i protocols ens expliquen com a societat. Però la seva transmissió no està del tot assegurada. La meva amiga Maria comentava l’altre dia: “He anat a la mani del Primer de Maig amb els nens, perquè vegin que encara existeix. I mira que el nen em deia abans de sortir de casa: ‘Oh, no, un altre cop a una mani no, són molt avorrides!’”.
Però tenim uns codis. I quan ens veiem emmirallats en els altres, ens sentim reconfortats. Uns codis que poden ser històrics (el Primer de Maig) o moderns (vestir-se per la Fira Modernista, que realment va celebrar-se per primer cop l’any 2001).
Mireu el cas de Fupar: fa anys que per Fira Modernista ven rams de ginesta i ja és part de l’imaginari col·lectiu. Han entroncat el seu tret identitari (floristes) amb una flor de maig (lligada a la cultura popular, com la festa de la Santa Creu a Ca n’Aurell). Jo també m’he fet meva la seva tradició i el dia abans surto a la riera de Can Jofresa a cercar la meva pròpia ginesta.
Ja no hi ha temps, perquè la Fira Modernista comença demà. Però seria fenomenal que l’Ajuntament incentivés que la ciutadania es vesteixi d’obrer o burgès. Per exemple, amb la creació d’una cooperativa tèxtil que es dediqui durant tot l’any a confeccionar roba d’època amb un disseny senzill (que permeti un preu competitiu). O les propostes que considerin.
O que neixin iniciatives des de les entitats de la societat civil, tant per a la Fira Modernista (colles vestides d’obreres?), per a Festa Major d’estiu (colles d’afinitat que organitzin actes)... O per allò que vulguem imaginar.