Josep Ballbè i Urrit
Fa una setmana, el Banc Central Europeu dictava sentència: per primer cop –en els darrers onze anys– apujava el preu del diner mig punt.
No va representar, però, cap sorpresa. Es veia a venir. A partir d’aquesta mesura, com en tota batalla, hi ha guanyadors i perdedors.
De moment, plana la tenalla d’una inflació desbocada amb els dubtes que genera la mesura sobre inversió i consum. Aquells que estan endeutats –sobretot amb hipoteques– la van ballant des de primers d’any. Per contra, els qui disposen d’estalvis albiren un petit “respir” per a pensar on els col·loquen. Ningú, però, no dona duros a quatre pessetes. La sofisticació dels productes bancaris oferts amaga un hàlit d’entabanament. Potser la millor opció sigui mantenir posicions en comptes a la vista. Una forma de “menjar poc i pair bé”. Embrancar-se a immobilitzar saldos –a 3 o 5 anys– combinant aproximadament tres quartes parts en estructurats i la resta a termini pressuposa un risc alt en aquests moments. Tampoc em sedueix gens ni mica comprar deute públic d’estats com el nostre o l’italià, que no mereixen un bri mínim de confiança.
Sense voler ser malastruc, pinten bastos per a la tardor. Cap mortal no pot entendre la inacció política de la UE, incapaç de “frenar” el conflicte bèl·lic d’Ucraïna, cinc mesos després d’esclatar. La incertesa provinent d’un suposat tall de subministrament de gas rus ens podria abocar a la recessió.
El creixement del PIB de cara al 2023 sembla esquifit i pírric. Les estimacions dels entesos (BCE, Airef, Funcas o BBVA, entre d’altres) no donen per a tirar coets. Dubto molt que, a final d’any, l’IPC es trobi per sota del 8%… I per al 2023 ens anticipen xifres sobre el 5%. Tot és un disbarat majúscul.
En aquesta conjuntura, tindrà el motor exportador prou embranzida per a arrossegar la macroeconomia del país? Seguirà el govern socialista del senyor Pedro Sánchez entestat a focalitzar esforços en la via del turisme i els serveis minimitzant l’expansió productiva en el camp industrial? El sol no ens ho guareix pas tot ni fa miracles.
Queda pendent una assignatura: aprimar brutalment la maquinària política i funcionarial del país. En cas que no sigui així, sempre seran quatre els qui van bé. El pobre contribuent haurà de ser l’únic que s’hi esforci.
