Publicitat
Opinió

Damià Sànchez- Bustamante i Pàez

Josep Maria Font i Gillué

El dia 15 d’agost, la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, va fer un any que ens va deixar al bell mig de l’estiu, quan molts procurem fer vacances per desconnectar de la quotidianitat habitual.

Havia nascut a Torrejoncillo el 23 d’octubre del 1930 (Càceres). En acabar l’estiu, els seus amics ens vam trobar per celebrar una missa en sufragi seu a l’Església dels Jesuïtes de Casp de Barcelona. En el senzill recordatori d’aquesta missa es deia que procedia d’una família catòlica, i que ja de ben petit admirava el seu oncle canonge. El seu pare, que era mestre, va ser destinat a Marbella, i s’hi va traslladar amb tota la família. Posteriorment, arriben a Barcelona cercant millors oportunitats per a tots els fills.

En Damià estudia al Seminari Diocesà de Barcelona. És ordenat prevere el 1955 i nomenat vicari, primer de Sant Adrià de Besòs, després de Sant Just i Pastor. Més tard, rector de Sant Esteve d’Ordal. El capvespre del dilluns 12 d’agost del 1963 arriba a la parròquia de Sant Llorenç, que aplega els barris d’Ègara, Sant Llorenç i les Arenes de Terrassa, és quan decideix renunciar per sempre a la retribució que des de l’Estat arribava, amb la intermediació de la Conferència Episcopal Espanyola, al Bisbat de Barcelona. Com a capellà obrer compromès amb la classe obrera, treballa repartint butà fins que la seva salut es ressent d’una feina tan feixuga.

Aleshores es dedica a fer traduccions i classes d’anglès a l’Escola Industrial de Sabadell fins a arribar a la jubilació. A la parròquia, de la qual va marxar el 1978, va actuar sempre seguint les indicacions del Concili Vaticà II creant nous espais de participació i llibertat que massa sovint el van fer patir i enfrontar amb qui no compartia les seves opcions eclesials i socials. Durant la seva vida com a rector, atreu persones d’àmbits diversos: eclesial, polític i sociològic, convertint la seva parròquia en un fòrum d’intercanvi d’idees i propostes de canvi social, afavorint la vida del barri amb els recursos de què disposa. Procura actuar sempre fidel a l’Evangeli i els pobres, tot liderant grups de reflexió cristiana, com el de La Lluna, al qual va ser fidel fins al darrer moment.

Va ser un místic de soca-rel: el silenci i la pregària eren les seves fortaleses que omplien la seva vida, el compromís pel poble com a capellà obrer, la discreció en l’ajuda als qui el necessitaven, la denúncia valenta de les tortures a Via Laietana, l’opció pel celibat com una manifestació de llibertat, riquesa i de gran valor, tot i que el fet de ser obligatori, deia, desdibuixa l’opció de llibertat. Era un auster asceta amb un perfil més de cartoixà que de rector. Recordo, entre altres anècdotes, que a la Missa a Montserrat del 27 d’abril del 1970 o del 1971 (?) amb la presència del governador civil Garicano Goñi i altres autoritats del règim, acabada la pregària dels fidels, va pujar a l’ambó petit i va llegir un text de denúncia de les tortures de la policia a Via Laietana; l’Abat Cassià M. Just que presidia i que sabia què passaria, va fer el “paperot” amb un gest al monjo que comandava el so perquè apagués el micròfon per no indisposar-se amb els quatre concelebrants. El text de denúncia es va llegir sencer i acabada la lectura, ell i tres concelebrants més -entre ells els germans Vilaró, un d’ells el P. Robert- van abandonar el presbiteri. Acabada la Missa i a la sala de la llar del monestir es va oferir l’habitual “vino español” amb què s’invitava les autoritats, que va ser un autèntic funeral silenciós.

En Damià era també un intel·lectual estudiós i admirador de l’obra de Paul Tillich, de qui el 1984, després d’haver-lo traduït de l’anglès, va publicar la seva “Teologia Sistemática (volums I i II)” a Ediciones Sígueme. Amb el suport de companys seus com Joan Rofes, Joaquim Garrit, Agustí Daura +, Ferran Sans, Pere Negre, Josep Ricart, Consol Torres +, Rosalia León, Víctor Blajot, Alexandre Garcia-Duran +, Manuel Marcet, Santi Marcet +, entre d’altres.

A Terrassa tots ells van destacar pel seu compromís amb el poble i les perifèries, com diu Francesc, el bisbe de Roma, en uns moments de lluita per les llibertats arrabassades amb les armes i amb massa sang i morts els anys de pre i post Guerra (in)Civil, eren anys de franquisme, de nacionalcatolicisme i de revolta per una democràcia absent, però en recerca contínua i sense treva de la justícia.

I acabo recordant una trobada a la Capella Badia de can Prat a Matadepera, el dia 6 de juny del 2013 convidats per Joaquim Badia, allà va presidir una missa amb la participació d’alguns dels companys esmentats, entre ells la Consol Torres, ja en cadira de rodes.

Pietós i místic com era, va entonar i vam cantar tots els presents i en llatí un himne de la litúrgia, un cert homenatge al pare Badia -les despulles del qual reposen a la capella- i als seus fills Joaquim i Oriol, que havien estat promotors i cantaires de la Schola Cantorum de Terrassa. En acabar, vam compartir un àpat de germanor. En Joaquim, al cap d’uns anys, va caure malalt fins que va ser cridat a la Casa del Pare.

Gràcies, Damià, pel teu testimoni, la teva fe en Jesús de Natzaret, de qui tants hem begut i ens ha ajudat a créixer essent més fidels a la crida rebuda i acollida amb tota humilitat i perseverança.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top