Publicitat
Opinió

La revolta dels caçadors

Joan Roma i Cunill

Una crisi més, un esglaó més en la distància entre el col·lectiu de caçadors i l’administració, representada per la conselleria que ostenta Teresa Jordà.

Cada crisi deixa ferides que no han cicatritzat, quan arriba la propera. En resum, aquests dies els caçadors s’han plantat i costarà molt crear una relació fluida, sincera i empàtica entre uns i altres.

Els que vivim en un poble rural-forestal, hi podríem afegir “i de caça”, perquè és una de les activitats arrelades i vives, des de temps immemorials. Per a qui no conegui aquest món, li pot semblar que anar a caçar es redueix a agafar l’escopeta i sortir a matar tot animal viu que es mogui als boscos propers. I ja està, feta la feina, es torna a casa, a l’espera del següent dia que toqui tornar a sortir.

No, no, el món de la caça és enormement complex, ple de feines diverses, preparatius necessaris i una bona organització perquè tot surti bé. Abans de sortir, mesos abans, hi ha els preparatius d’estudi de la situació de la fauna, al territori on s’opera. Manteniment i ensinistrament dels gossos que hi participaran, repàs a tot el material necessari, començant per les escopetes, que tenen una regulació de les més estrictes, en l’àmbit de la UE. Supervisió i control de les llicències i, molt especialment, de les assegurances que han de cobrir degudament aquesta activitat.

Però, a banda de tota la part d’intendència, hi ha la de disposar dels convenis i acords amb els propietaris de les finques forestals on s’anirà a caçar, converses amb el departament per obtenir els permisos de caça, en funció de les espècies. No es va a caçar tot el que es mou, sinó d’acord amb xifres concretes que donen peu a disposar d’un determinat nombre de precintes per caçar isards, cabirols, cérvols… i ningú pensi que se’n pot fer un, més o menys. No, no, la regulació és estricta, i el control i la supervisió són constants i rigorosos.

Tots aquests passos previs comporten altres dedicacions, com la de supervisar i constatar l’equilibri d’espècies sobre el terreny. Una part de la feina la fan els agents rurals, però cada colla de caçadors té entre mans deixar recuperar determinades espècies, per a anys futurs, o fins i tot dedicar-se a criar per a repoblar.

En resum, que res és tan senzill com apareix a molts dels articles que aquests dies es dediquen a explicar les tensions i diferències entre aquest col·lectiu i la conselleria. Tensions que han portat a emprendre una vaga d’escopetes, des del dia 4 de setembre que comença la temporada, fins que s’arribi a un acord.

Estic convençut que arribaran a un acord, però amb noves ferides que s’obriran en qualsevol moment. I això no permet treballar amb el rigor i la tranquil·litat que caldria. Falta empatia, falta comprensió per les dificultats d’una activitat que ha passat de lúdica a indispensable en pocs anys.

El despoblament massiu de la Catalunya rural-forestal produeix un creixement exponencial de la fauna, fins a esdevenir un problema i un perill. Es parla d’una població de 250.000 senglars, quan la xifra idònia se situa en els 70.000-80.000. Però també en altres espècies el creixement ha estat enorme, fins al punt d’entrar en competició amb els pagesos i ramaders, per les destrosses que causen i pel perill de traspàs de malalties d’uns a altres.

Entenc els caçadors quan parlen que per a altres activitats esportives, de gran predicament –futbol, bàsquet, tennis, pàdel, etc.– el Govern modifica lleis, canvia reglaments, adapta decisions, i, en canvi, per a la caça no és capaç d’atendre-la com es mereix. Diu que els caçadors són importants, però no hi actua en conseqüència. Al contrari, cada any imposa noves condicions que compliquen la seva activitat. Ara mateix, el principal escull és la petició que totes les colles informin telemàticament d’on faran les batudes. Per què? Doncs perquè així la gent que va al bosc sabrà on actuen els caçadors i s’evitaran incidents o accidents.

Els caçadors, però, al·leguen que preveure les batudes, dies abans, és impossible perquè la fauna no és un element estàtic sinó en permanent moviment i tots sabem que dies abans preveuen anar a uns llocs i el dia abans conclouen que han de canviar de decisió. També al·leguen una evidència. Si els boscos són privats, i ells tenen permís dels propietaris, els únics que hi podrien anar, dret a llei, serien ells.

Però, és clar, aquí topem amb el costum o, si voleu, amb la idiosincràsia catalana que “els boscos són de tots, i si són de tots, són meus, i en faig el que em sembla”. És així com aviat tindrem centenars, milers de boletaires per tot arreu, compaginant aquesta activitat no regulada, amb la de la caça, que sí que està regulada, controlada i sancionada durament.

De fet, quan es fan batudes, les colles posen rètols a totes les entrades i sortides de camins, pistes forestals i carreteres perquè qui vagi al bosc sàpiga que s’hi està duent a terme una activitat que comporta perill.

No és fàcil resoldre conflictes quan han durat anys, molts anys, i no han trobat prou comprensió i dedicació per a resoldre’ls de comú acord. Ara bé, si necessitem caçadors per a posar equilibri a la fauna, si aquesta activitat genera importants moviments econòmics, si suposa una activitat d’esport i lleure per a milers de persones, si s’ocupen de manteniment i repoblament d’espècies, han de tenir una prioritat en l’accés al bosc, els dies de caça, fins al punt de limitar l’accés a altres persones i col·lectius.

Governar és decidir. Cap problema es resol tot sol, i normalment les esperes són contràries a les solucions. I sí, al final, com estava previst, s’ha arribat a un acord, perquè el Govern no es podia permetre tenir aquest conflicte obert, vuit mesos abans de les eleccions municipals, però no ha convençut. En qualsevol moment apareixeran nous problemes que obriran nous conflictes. Això no és governar, sinó tapar forats.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top