Publicitat
Opinió

Per a gustos, colors

Jordi Tarragona, conseller de famílies empresàries

“Jo he vist coses que la gent no creuria. Naus d’atac en flames més enllà d’Orió. He vist raigs C brillar a la foscor a prop de la Porta de Tannhäuser”, amb aquestes paraules comença el diàleg final del replicant Roy Batty a “Blade Runner”.

Sense arribar a aquests extrems, el mateix es podria dir en relació amb alguns casos de famílies empresàries les quals he ajudat. Des de la unitat més gran a l’enveja més gran, del diàleg sincer sobre els temes de família empresària al tabú d’aquests, de la valentia a superar els conflictes a mantenir-los sota terra. He vist famílies empresàries en les quals els afegits són tractats com a empestats amb relació a l’empresa familiar i altres en les quals són convidats a incorporar-se sense anàlisi. Retribucions clarament per sota o per sobre del mercat, igualitarismes –inclòs en els vehicles dels directors comercial i de fàbrica–, i retribucions en funció de responsabilitats i resultats segons mercat. Sostres de vidre per als no familiars, i exclusió dels familiars del treball a l’empresa.

Famílies empresàries multigeneracionals que respecten les normes establertes de paraula pels fundadors, i d’altres amb protocols elevats als estatuts i que acaben als tribunals. Protocols fets per la família amb diàleg i revisats de forma periòdica, i d’altres encarregats a un despatx i que ningú sap on estan.

Unes en les quals a la sobretaula no es parla més que de l’empresa, i d’altres en les quals el tema està vetat a qualsevol trobada familiar. Incorporació de familiars amb creació de vacants ad hoc i requisits que tiren enrere. Polítiques de dividend zero, fix o en proporció als resultats.

Jubilats que continuen al peu de canó fins a l’últim dia, i altres que emprenen noves activitats. Administradors solidaris que signen tot el que els posen davant. Gent que s’afaita i és tractada com si portés bolquers. Qui traspassa la propietat en vida per evitar costos fiscals, i que no dona res perquè creu que “músic pagat toca malament”.

Famílies empresàries que per un excés de confiança o una falta de diligència relaxen els controls, donant oportunitat a traïdors; i altres tan desconfiades que limiten el seu creixement. Consells d’administració en els quals està mal vist prendre notes, i altres en què s’envia informació amb antelació. Predecessors que fan poda per evitar desavinences greus, i altres que diuen: “Ja s’ho faran quan jo falti”. Els que ho volen deixar tot lligat i ben lligat, i els que no fan cap previsió.

Famílies empresàries en les quals els cosins que quasi no es coneixen, i d’altres en què la convivència i el coneixement són intensos. Que planifiquen l’afectació i formació dels continuadors, i altres que la deixen al designi dels déus o l’ajornen a calendes gregues. Unes que segueixen al peu de la lletra el “sabater a les teves sabates”, i altres que recolzen l’emprenedoria de les noves generacions. Qui dona sortida justa i viable als socis que ho desitgen, i els que creuen una traïció deixar l’empresa familiar.

Continuadores que deixen l’empresa al cap d’uns anys perquè la seva voluntat està a la música, i d’altres que semblen castigats com Prometeu. Germans que no s’incorporen per evitar conflictes, i d’altres que ho fan per solucionar-los.

Famílies empresàries obertes disposades a compartir les seves experiències, sabent que a la història n’hi ha de tots colors; i altres tan tancades que no és que netegin la roba bruta a casa, sinó que només volen transmetre una història Disney dels “mons de Yupi”. Unes que ho volen fer totes soles en relació amb els temes de família empresària, passant del “ja ho farem” al “ja ens ho farem”; altres que esperen solucions miraculoses externes; i d’altres obertes a rebre consell per prendre les decisions més encertades a llarg termini, tenint en compte l’empresa i la família. Unes que posen l’empresa per davant de la família, i altres que ho fan al revés. Unes que només es mantenen unides en el negoci heretat, i d’altres que tenen com a norma donar oportunitat de participar en tots els nous negocis que qualsevol membre de la família plantegi.

Hi ha de tot a la vinya del Senyor. Els extrems solen ser els que més criden l’atenció, i és el centre el que hauria de servir de guia. Perquè entre el blanc i el negre hi ha molts tons de gris; al punt mitjà està la virtut. Per tant, jo ho tinc molt clar, puc donar opinió i consell, però les decisions corresponen a les famílies empresàries; perquè per a gustos, colors.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top