Salvador Cardús i Ros
Una cosa que sempre em sol sorprendre de les enquestes de satisfacció de la població és que surten uns resultats molt més alts dels que farien preveure les dinàmiques socials que es coneixen públicament.
Fa unes setmanes, a mitjan octubre, l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) dels catalans ja ens sorprenia amb unes dades excel·lents, vista la imatge que se sol construir públicament del país. La satisfacció global era de 7,3 de 10, exactament la mateixa que ara coneixem sobre la que tenim els terrassencs amb la nostra ciutat. A l’ECV hi havia resultats curiosos, com que la satisfacció amb la vida era idèntica entre els que tenien nacionalitat espanyola i els que no, o que la satisfacció dels qui viuen en risc de pobresa era molt similar a la del conjunt, de 6,8 sobre 10. O el risc de pobresa es calcula malament o —cosa també probable— la pobresa té poc a veure amb la satisfacció individual amb la vida.
L’enquesta sobre la ciutat que hem conegut aquesta setmana també presenta resultats sorprenents. Probablement, això s’explica perquè algunes de les percepcions que té el ciutadà sobre la ciutat tenen a veure amb les de context general, generalment molt marcades per un sistema comunicatiu que no és local. Per exemple, com podem saber si la seguretat pública local és un problema gran o petit, si ha millorat o empitjorat? Més que pels fets locals, segur que estem condicionats per impressions generals obtingudes pel tipus de mitjà a través del qual ens informem.
Una valoració precisa de l’enquesta demanaria més temps i més espai del que disposo. Però, com pot ser que un dels barris que puntuen més alta la qualitat de vida —amb un 7,8— sigui Can Parellada, un dels districtes en què Vox va treure una proporció més alta de vots a les darreres municipals, de més d’un 17%? O per què els més joves puntuen més alta la satisfacció amb la ciutat, si se’ls sol assenyalar com els que viuen més dificultats a l’hora de trobar feina o habitatge?
És cert que de la mostra d’enquestats pel Baròmetre Municipal resulta que més del 94% tenen nacionalitat espanyola. I els estrangers no nacionalitzats on paren? Quin deu ser el seu grau de satisfacció? De fet, sabem que pràcticament un 20% dels terrassencs són nascuts a l’estranger. És molt possible que passés com pel conjunt de Catalunya, que estan gairebé tan satisfets com la resta, però no ho sabem. Això voldria dir, també, que la idea de “satisfacció amb la vida” o de “satisfacció amb qualitat de vida a la ciutat” són vagues, que depenen més de les diverses expectatives que tenim els ciutadans segons les nostres formes de vida i sentits de pertinença amb els amics, la família, la ciutat o el país, que no pas de factors objectius.
Al costat de les dades que semblen positives, també n’hi ha de preocupants. Que gairebé la meitat dels terrassencs pensin que la ciutat ha empitjorat no és bona cosa ni, probablement, just. Que quatre de cada deu terrassencs no coneguin cap partit de la ciutat parla malament de l’acció política. En canvi, que l’alcalde, Jordi Ballart, sí que sigui conegut per tres de cada quatre terrassencs indica que la seva estratègia de presència activíssima a les xarxes funciona, i que explica en bona part les seves victòries electorals.
Sigui com sigui, allò que mereixeria una bona anàlisi i reflexió de fons és saber per què hi ha tanta distància entre els discursos apocalíptics sobre com va el món —i el país, i la ciutat…— i la raonable satisfacció individual que sentim de viure-hi. Alguna cosa no acaba de quadrar…
