Carles Codina Verdaguer, Professor d’Història i Geografia a l’Institut Montserrat Roig de Terrassa
“Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: - On és el rei dels jueus que ha nascut?“Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: - On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo.” (Mt 2-1,2). “Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es postraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.” (Mt 2-11). Aquests fragments de l’evangeli de Mateu que es troben entre els passatges 2-1 i 2-13 (Mt 2, 1-13) són els únics de tot el Nou Testament on els evangelistes van parlar del que es convertirà en una de les tradicions més arrelades del cristianisme, la del Dia de Reis o Epifania, terme originari grec i que significa “manifestació”, entesa aquesta com l’adoració dels reis a la manifestació de la divinitat de Jesucrist (Jesús el “cristós”, l’ungit, el messies). També podem trobar a l’Evangeli de Lluc alguns passatges que parlen del naixement de Jesús, però no hi apareixen en aquest cap referència als reis mags ni a l’estrella, sinó a l’aparició de l’Àngel Gabriel i com aquest anuncia als pastors que vagin a adorar l’infant: “Mentre eren allà (a Betlem), se li van complir els dies i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué: - No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.” (Ll 2, 8-12). És extraordinari que a partir d’aquests pocs passatges s’hagi construït una iconografia tan rica i tan complexa com la del naixement de Jesús i l’adoració dels reis mags. Trobem els primers exemples de l’adoració a les tombes de les catacumbes romanes al segle III dC, i mostres artístiques ja a principis del segle VI als mosaics de Saint Apollinaire a Ravenna en època de Jusitinià. Entrat el segon mil·leni els estils romànic, gòtic i el renaixement aniran fixant visualment la tradició que va del Frontal d’Avià (finals s. XII) i els frescos de Giotto a la Capella Scrovegni de Pàdua (s. XIV) a Botticelli (finals s. XV). Inicialment els reis eren representats mostrant les tres edats de l’home: joventut, maduresa i vellesa. I cal dir que en cap dels passatges dels evangelis canònics es diu que fossin tres ni quina era la seva ascendència ètnica ni la classe social a la qual pertanyien. La fixació en tres reis té més a veure amb l’equivalència amb els tres regals que apareixen a Mateu 2-11 i amb el simbolisme del número 3 en el món judeocristià. Alhora, el terme “savis” per referir-se als adoradors procedents d’orient no seria del tot exacte, ja que el terme grec del “Nou Testament” que s’hi refereix és el de “magoi”, és a dir, mags. Hi ha una connexió molt interessant amb la religió persa del Zoroastrisme i del culte a Mitra que estava molt extesa al segle I dC per Palestina i que segurament va ser coneguda pels escriptors dels primers textos cristians: els reis mítics d’aquests religió s’anomenen Manucher, Garshasp i Bastavarai i se’ls hi reconeixen coneixements astrològics. La imatgeria del naixement de Jesús i de l’adoració dels reis parteixen més del que es coneix com el “Protoevangeli de Jaume”, text cristià que els historiadors del cristianisme creuen que va ser escrit entre entre el 150 i el 200 dC, entre 50 i 100 anys més tard que els evangelis acceptats al ”Nou Testament”. Va ser un text molt popular entre els primers segles del cristianisme i durant l’Edat Mitjana com ho demostra la gran quantitat de còpies manuscrites que n’han perviscut. El terme protoevangeli (“proto”- abans, “evangeli”- bona nova, “abans de la bona nova”) es deriva del fet que el text se centra en explicar aspectes anteriors al ministeri de Jesús, sobretot a la infantesa de Maria i el seu fill i a la vida de la verge. El text situa el naixement per primera vegada en una cova on Josep deixa Maria i Jesús per anar a buscar una llevadora a Betlem. Mateu situa la nativitat en una “casa” (“oika”-llar) i de l’evangeli de Lluc se’n dedueix que és un estable perquè “el posà en una menjadora” després de constatar que “no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal”. També és en aquest protoevangeli que se citen per primera vegada els noms dels tres savis, considerats reis mags: "Els que eren els reis mags eren tres germans: el primer, Melkó, que regnava sobre els perses; el segon, Baltasar, que regnava sobre els indis; el tercer, Gaspar, que posseia el territori dels àrabs" (“Protoevangeli de Jaume”, 11-1). En el transcurs dels primers segles del cristianisme el culte a Jesús no estava unificat i seran moltes les sectes, posicionaments i divergències les que aniran sorgint. La conversió en textos escrits del que eren tradicions orals responia a la necessitat de les diferents comunitats on s’havia extès el culte a Jesús de fixar els seus rituals, de donar seguretats, contextos i respostes als fidels que s’hi apropaven. Ja Sant Pau va donar bona fe d’aquestes divergències en les cartes paulines: escrites a partir del 45 dC donaven instruccions i aclariments a les comunitats cristianes que s’havien extès fora de Palestina com ara les de les ciutats gregues de Tessalònica, Corint o Efes. En aquest context i a partir de mitjans del segle II dC apareixeran nous textos catòlics que posteriorment se’ls anomenarà evangelis apòcrifs (“ocult”, “fals” o “fingit”) per diferenciar-los dels canònics que ja a finals del segle II dC el bisbe Ireneu de Lió (130-200 dC) va fixar en els evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan. Molts d’aquests evangelis apòcrifs van tenir una gran difusió entre el poble ras, raó per la qual han sobreviscut a les purgues i persecucions de l’Església. L’estira i arronsa entre la cultura popular i la institucional és un fenomen general de totes les cultures i religions que sovint transgradeixen els límits imposats des de dalt, obligant a les autoritats a adaptar-se tot adoptant aquelles tradicions i idees menystingudes i que són expressions populars de les seves necessitats, somnis i voluntat col·lectives. Que els reis mags us siguin generosos aquest 2025.