Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Des de fa uns quants anys que parlem de la influència que la tecnologia suposa en el creixement i l’educació dels nostres fills. Busquem les coses bones i dolentes que la utilització de les pantalles pot provocar en els primers anys de vida dels nens i les nenes.
Manca de concentració, salut ocular, tendència a l’obesitat per la manca d’exercici, tancament emocional i un llarg etcètera que podríem situar en la columna dels perjudicis que, amb més o menys concreció, s’han pogut demostrar. Segurament aquest serà un debat amb el qual haurem de conviure en els pròxims anys fins que siguem capaços de poder analitzar de manera més científica quins són els efectes nocius que aquests aparells són capaços de traslladar en els nostres infants i joves. Ho veurem.
De totes maneres, aquest article vol fixar la mirada en el fet que pares i mares d’aquesta població infantil i juvenil que tant volem protegir també utilitzen de manera habitual i en molts casos additiva les pantalles. Estem molt acostumats a veure persones caminant, en un restaurant, en un autobús, sopant a casa mirant el mòbil. Adults que es passen moltíssimes hores connectats a les xarxes socials, a la vida virtual, allunyant-se del tot del que la vida presencial suposa. Quan parlem de relacions humanes, incloent-hi aquí els vincles entre pares i fills, estem parlant de dedicar-nos temps els uns als altres. Em fa molta gràcia quan a la meva consulta m’arriben adults fent culpable el seu fill adolescent de poca comunicació i la pregunta que em surt de seguida és: quantes hores han dedicat ells com a pares a potenciar en la infantesa el vincle patern-filial i quantes hores dediquen ara a apropar-se de manera afectiva i generosa al seu adolescent. Sabem segur que una de les coses que ens separa més que ens allunya és la individualitat que dona està davant d’una pantalla i potser si en comptes de seure al sofà a tafanejar històries ens dediquéssim a parlar més amb els nostres fills, a jugar amb ells, a interactuar-hi, aquest sentiment de distància entre els pares i els seus primogènits quedaria molt esmorteït.
Fem culpables els joves del seu esclavatge al mòbil o la tauleta i no som capaços d’adonar-nos que nosaltres podem ser els màxims promotors d’aquesta servitud. Hem de ser capaços de crear espais de convivència familiar, social, afectiva i presencial. Hem de proposar activitats que enforteixin el maridatge i l’enllaç necessaris entre tots els membres de la família. Un jove que arriba a casa i no troba un escenari de confort basat en les relacions humanes es connecta cercant quelcom que li agradi i l’acaroni, coses que nosaltres podríem haver provocat amb una abraçada i una bona conversa.
La tecnologia ofereix un món molt atraient als joves. És divers, immediat, global i moltes vegades enlluernador, res que no puguem aconseguir nosaltres com a éssers impulsors d’activitats originals i atractives. Segurament el problema rau que si ho hem de fer nosaltres com a pares hem de dedicar temps, mentre que les pantalles ens alliberen de pensar i dedicar-nos-hi, molt còmode. Els adults, els pares i mares dels joves que es passen moltes hores enganxats a les pantalles som corresponsables de la seva dependència des del moment en què no oferim estones de qualitat, que segurament d’entrada deuen ser costoses d’assolir, l’adolescent no és un jugador fàcil, però que això no ens ha de tirar enrere en el fet de saber combinar tecnologia i realitat, vull dir entre ser i fer de pares.
