Manuel Márquez Berrocal, doctor en Història Comparada Política i Social (UAB) i membre de la junta del CEHT
La Guerra Freda (1947-1991) va finalitzar amb la derrota del bloc socialista mundial. El capitalisme esdevenia el model econòmic i polític universal sota el domini imperial dels Estats Units d’Amèrica.
La doctrina Truman (1947), que “obligava” els EUA a donar suport als països o pobles amenaçats pels soviètics i sobretot per les forces revolucionàries arreu del món, va convertir-se en la política imperial estatunidenca, una forma de fer que mai ha deixat d’aplicar.
El segle XX finalitzava, com va explicar l’historiador Josep Fontana, amb un món occidental capitalista encoratjat, que declarava la fi de la història —Fukuyama, “The end of history” (1989)—, considerant que només hi havia una forma d’organitzar les societats després de la Guerra Freda: el capitalisme i la democràcia liberal. El fracàs dels ideòlegs del capitalisme resta evident, no es pot posar punt final als canvis socials. Els conflictes de classe no s’han aturat i els vencedors han estat capitalistes, com explicava Paul Krugman en el que ha anomenat “la gran divergència”. Des de mitjan anys setanta, es va iniciar un procés de pèrdua de poder econòmic dels treballadors i van augmentar els beneficis dels empresaris. La disminució dels salaris reals va engendrar una desigualtat social creixent. La crisi del petroli del 1973 fou l’inici del declivi de l’estat del benestar a occident i de l’aparició de les polítiques neoliberals de Reagan o Thatcher, polítiques que fracassen en la crisi financera del 2007-2008.
La resposta social i política a occident no va ser la revolució, ni tan sols la reforma del capitalisme, sinó l’enduriment dels plantejaments neoliberals, ara amb unes postures polítiques clarament reaccionàries. El nou capitalisme, capaç d’influir de forma decisiva en el conjunt dels treballadors i classes populars mitjanant les noves tecnologies —xarxes socials—, no aporta cap solució als greus problemes de la humanitat —crisi ecològica, canvi climàtic, món en guerra, divisió social i cultural, etc.—, sinó que planteja un futur lligat a propostes obertament ultradretanes, que només generen odi i violència al si de les societats i entre les nacions.
El conflicte de classe també es manifesta en els conflictes ideològics entre diferents espais culturals —evidentment atiats pels enemics de la justícia social i la llibertat—, és el que Samuel P. Huntington ha anomenat “xoc de civilitzacions” (1992). Per ell la principal font de conflicte en el món posterior a la Guerra Freda seran les identitats culturals i polítiques. Segons aquesta posició, no és possible viure en pau en un món multicultural, multipolar i polièdric.
Aníbal Garzón, en el seu excel·lent llibre “BRICS: La transición hacia un orden mundial alternativo” (2024), ens mostra una nova realitat en construcció, que planta cara al món unipolar occidental dirigit pels EUA i que és un intent de creació d’un espai multipolar: un possible món alternatiu. Els BRICS (2010) és una organització formada inicialment pel Brasil, Rússia, Xina, Índia, Sud-àfrica i ara també per Aràbia Saudita, Egipte, Emirats Àrabs Units, Etiòpia, Iran i Indonèsia. Aplega països de diferents continents, cultures, religions, règims polítics i realitats econòmiques.
La possibilitat d’èxit d’un projecte tan heterogeni és difícil de preveure; hi ha, però, un objectiu comú que els fa forts, la voluntat de tots ells de plantar cara a la política unipolar dels EUA, país que consideren responsable directe de l’actual situació geopolítica del món, i on Europa i la resta dels països occidentals no són res més que peons o ostatges de les seves polítiques imperialistes. L’economista neoliberal Jim O’Neill (Goldman Sachs), creador del concepte “BRIC” (2001), considera inviable el projecte per la diferència d’interessos dels seus membres. La realitat, però, mostra com el projecte avança; els bloquejos imposats pels EUA al comerç internacional, en el sistema monetari o en la geopolítica (ONU) han fet imprescindible la unitat dels països del món, sobretot els del sud global.
El retorn de Trump al poder ha posat sobre el tauler geopolític l’enfrontament entre la primera potència econòmica i militar del món, i que vol continuar sent-ho, amb Xina i Rússia, tant en el terreny econòmic com militar. Els BRICS són l’espai de debat en què es generen polítiques multipolars que els EUA considera contràries als seus interessos, per això han estat els primers enemics esmentats pel president estatunidenc, recordant que els imposarà taxes del 100%.
Trump no ha decebut ni els oligarques de sempre, ni els tecnològics —Musk, Bezos o Zuckerberg—, que han pagat la seva campanya, i encara menys els votants ultradretans; així a la presa de possessió del càrrec ha mostrat la cara més dura, prepotent i superba de la política imperialista dels EUA: “L’era d’or als Estats Units comença just ara. A partir d’aquest dia, el nostre país florirà. Tornarem a ser respectats a tot el món. Serem l’enveja de totes les nacions i no permetrem que s’aprofitin de nosaltres.”
De tot això parlarem amb destacats especialistes: Aníbal Garzón, Gerardo Pisarello, Carles Riera, Adrià Guevara, Helena Castellà i Manel Márquez. Serà el dijous 23 de gener a les 19 h a Amics de les Arts de Terrassa.
