1. És el tennis un esport adequat per mantenir la salut cardiovascular a llarg termini?
En l’àmbit cardiovascular, la pràctica regular de tennis millora la capacitat aeròbica, redueix el risc d’hipertensió arterial, i disminueix el risc de malaltia cardiovascular, amb efectes positius sobre la funció endotelial i la pressió arterial, tant en adults com en població d’edat avançada.
Els jugadors habituals presenten un perfil cardiometabòlic més saludable, amb menor percentatge de greix corporal i menys resistència a la insulina (per tant, menor risc de diabetis mellitus).
2. Com afecta la pràctica del tennis la salut de la columna vertebral?
La pràctica del tennis pot afectar la salut de la columna vertebral de diverses maneres, depenent de la intensitat, la freqüència i el nivell de joc. En adolescents, el tennis no augmenta el risc de deformitats vertebrals ni de dolor lumbar en comparació amb controls sans, tot i que pot haver-hi una lleugera major limitació en les activitats diàries entre jugadors competitius.
En jugadors adults, tant experts com amateurs, una sola sessió d’entrenament pot induir modificacions agudes en paràmetres de la columna dorsal i lumbar, com la rotació superficial i la desviació lateral, especialment en sessions amb cops per sobre de l’espatlla, que generen més estrès vertebral.
En esportistes d’alt nivell, s’ha observat una alta prevalença de canvis estructurals asimptomàtics a la columna lumbar, com artropatia facetaria, degeneració discal i anomalies dels pars interarticularis, tot i que la majoria són lleus i no provoquen símptomes.
En resum, el tennis no és perjudicial per a la columna vertebral durant el creixement, però en adults i esportistes d’elit pot induir canvis aguts i crònics, especialment si hi ha sobrecàrrega o mala tècnica. La prevenció inclou limitar la càrrega setmanal, corregir la tècnica i realitzar programes d’enfortiment i flexibilitat.
3. Quines són les lesions més freqüents en el tennis amateur avui dia i com es poden prevenir?
Esquinços i distensions: Les lesions més freqüents són esquinços de turmell, distensions musculars i lesions de genoll, pels moviments ràpids i canvis de direcció propis del tennis. .
Lesions per sobrecàrrega: Són habituals la tendinopatia del colze (epicondilitis lateral), dolor d’espatlla (rotator cuff), i lesions de canell, causades per la repetició de moviments, especialment el servei i els cops de dreta.
Fractures: Tot i que el tennis pot millorar la densitat òssia, les caigudes durant el joc poden provocar fractures, particularment en persones amb osteoporosi o fragilitat òssia.
Lesions articulars: Les lesions de maluc, genoll i turmell poden agreujar l’artrosi preexistent o limitar la mobilitat.
Risc cardiovascular: La pràctica regular de tennis en adults grans amb malalties cardiovasculars subjacents pot comportar risc d’esdeveniments aguts, tot i que la incidència és baixa si l’activitat s’inicia de manera progressiva i adaptada a la condició física.
4. Es pot practicar tennis a qualsevol edat i amb quines adaptacions és recomanable fer-ho de manera segura?
Sí, clarament el tennis es pot practicar a qualsevol edat i té beneficis cardiovasculars, musculars, cognitius, de coordinació. Per practicar-ho de manera segura tindríem les següents recomanacions:
Progressió gradual de la intensitat i volum d’activitat, evitant increments bruscos en la càrrega d’entrenament, especialment en adults no entrenats o amb comorbiditats.
Escalfament i refredament actius, amb estiraments dinàmics abans i després de jugar, per reduir el risc de lesions musculars i articulars.
Entrenament neuromuscular específic, que inclogui força de tronc i extremitats inferiors, exercicis pliomètrics, treball d’equilibri i feedback tècnic. La dosi recomanada és de 15 minuts per sessió, almenys 15 sessions en sis setmanes, amb manteniment periòdic.
Entrenament propioceptiu, especialment per prevenir esquinços de turmell, mitjançant exercicis d’equilibri sobre superfícies inestables, reacció a estímuls esportius i treball en monopodi.
Exercicis d’elevació d’espatlla, estiraments d’extensors de canell i entrenament de la cadena cinètica, per prevenir lesions cròniques de l’extremitat superior i millorar la biomecànica.
Equipament adequat, amb calçat esportiu específic per tennis que proporcioni suport, taló arrodonit i puntera reforçada, per minimitzar el risc de lesions als peus i turmells.
Revisió de la tècnica de cop i empunyadura amb entrenador o fisioterapeuta, per corregir errors tècnics que predisposen a lesions per sobre ús. La supervisió professional i l’adaptació individualitzada són fonamentals. La prevenció de lesions cròniques (tendinopaties, epicondilitis, lesions de l’espatlla) requereix treball específic i correcció de desequilibris musculars.
5. Com influeix la pràctica del tennis en la salut muscular i òssia al llarg de la vida??
La pràctica regular del tennis té un impacte positiu. El tennis és un esport d’alta càrrega mecànica i impacte, que afavoreix l’augment de la densitat mineral òssia (DMO) i la força muscular, especialment en les extremitats dominants. Diversos estudis han demostrat que els jugadors de tennis presenten increments significatius de la DMO i el contingut mineral ossi en el braç dominant, la columna lumbar i el fèmur.
Pel que fa a la salut muscular, el tennis incrementa la força i el volum muscular, especialment als membres superiors, a causa de la naturalesa repetitiva i unilateral del moviment. Aquestes adaptacions musculars contribueixen a la millora de la funcionalitat i la prevenció de la pèrdua de la massa muscular.
En relació amb la salut òssia, el tennis és una activitat osteogènica que afavoreix l’augment de la densitat mineral òssia (DMO) i la massa òssia, principalment al braç dominant, la columna lumbar i la cama contralateral, amb efectes més marcats en joves i en períodes de creixement.
L’estimulació mecànica repetida genera una major resistència I qualitat de l’os, la qual cosa pot reduir el risc de fractures i osteoporosi. L’adaptació òssia és més pronunciada si la pràctica s’inicia durant la infància o l’adolescència, període crític per a l’adquisició de la massa òssia màxima. La pràctica continuada durant l’edat adulta i la vellesa manté aquests beneficis, contribuint a la prevenció de l’osteoporosi i la reducció del risc de fractures.
En l’àmbit muscular, el tennis afavoreix el desenvolupament de la força i el volum muscular, especialment en el braç dominant, i millora la coordinació, la velocitat de reacció i la composició corporal.
Per evitar desequilibris, es recomana incloure entrenament compensatori per al costat no dominant. En resum, la pràctica del tennis promou una salut òssia i muscular òptima, amb beneficis que s’estenen al llarg de la vida en cas de pràctica regular.
